L’Estigma i l’Autoestigma són realitats que, molt abans que comprengués el seu significat, em van afectar de ple, com a molta gent. És per això que avui m’agradaria aturar-me un moment i reflexionar sobre el seu significat.
L’Estigma és un conjunt de prejudicis –amb efectes a nivell cultural, laboral, econòmic, etc.- que fan que la persona es vegi discriminada, rebent una resposta negativa, sent vista socialment com a inacceptable, poden portar a l’exclusió i el rebuig social, i que afecta a la seva identitat (autoestigma).
L’Autoestigma són els prejudicis que estan interioritzats, convertint-se així en atributs identitaris: la persona es creu aquests prejudicis i aquesta identitat. Així, a totes les barreres que ens imposa la societat (l’estigma) podem afegir les que un mateix s’imposa com a resultat de l’autoestigma.
El meu trastorn es va presentar quan tenia 13 anys. A la pre-adolescència és difícil tenir les coses clares, almenys en el meu cas, i per això em vaig creure tot el que venia de fora (l’estigma). Per altra banda, com a reflex d’això, jo vaig creure i fer meu tot el que la societat em va oferir. Això em va afectar amb una autoestima baixa, inseguretat en el pes, etc.
Jo creia que era una “malalta mental”, per tant ho era. El meu pensament era “encara que costa sortir-se’n, més val que ho facis ara perquè sinó quedes per a sempre encasellada”.
Així que jo vaig fer el que vaig poder per a fugir del rebuig social i crec que, en aquest sentit, vaig jugar a dues bandes: A vegades, sentint-me molt malament i tractant de treure-li importància; i d’altres, fent com si tot anés bé, negant que hi hagués alguna cosa que anés malament. Així vaig poder anar acomplint objectius acadèmics, socials, també alguns personals.
Tant l’estigma com l’autoestigma em van limitar força, fins al moment en que vaig dir Prou! Això és va notar en moltes coses: en l’autoestima, en el fet de posar-me a fer coses que jo creia que seria incapaç de fer, etc.
Moltes vegades m’he sentit (auto)exclosa de la societat, ja que no ha estat la societat qui m’ha dit: “Tu no pots fer això”, sinó que he estat jo mateixa, influïda pel que jo creia que eren veritats absolutes.
Per això, tot i que crec que cal lluitar molt per eradicar l’estigma social, moltes vegades es fa molt necessari que la lluita comenci per un mateix, per fer fora per a sempre certs pensaments i comportaments limitants del tipus: “Jo no sóc capaç” o “Com no ho podré fer, per a què esforçar-s’hi?”.
Crec que per fer a front a l’estigma i l’autoestigma seria bo crear o reforçar una bona autoestima, però no només per a les persones que els hi diagnostiquen un trastorn mental, sinó per a tothom. I també que hi hagués una formació més oberta i comprensiva amb les persones que pateixen aquests trastorns, per tal que la inclusió sigui un fet quotidià i ningú passi temps sent víctima de l’estigma i/o l’autoestigma.
Mònica Civill
