Quan rebem un diagnòstic podem sentir-nos o reaccionar de maneres diferents: com ara sentir-nos alleujats perquè per fi sabem el que tenim i ens podran donar un tractament adequat; o bé sentir-nos enfadats i negar la situació; o tenir molta por i molts dubtes, etc.
El diagnòstic té un objectiu clar de classificació de trastorns, però té moltes conseqüències com l’estigma social i l’autoestigma. És a dir, de com la societat discrimina a les persones que tenen un trastorn mental i de les pròpies barreres, les que un mateix es crea. També hi ha la utilització del diagnòstic com a etiqueta social, com a quelcom identitari i que juga un paper molt important amb la relació amb els demés.
Després del xoc inicial, la confusió, la cerca d’informació a qualsevol lloc, i no sempre el més adient, com és internet, un/a se n’adona que necessita resoldre molts dubtes, que té la necessitat de saber més i més sobre el seu trastorn. És llavors quan demanes informació al teu psiquiatra, quan comences a apuntar els dubtes en un paperet, quant demanes quin llibre pots llegir que t’orienti de manera fiable.
I també tard o d’hora sorgeix, o pot sorgir, la necessitat de contactar amb gent (associacions) que esta passant el mateix que tu per compartir experiències, dubtes, pors, esperances, etc.
Prens consciència del que significa portar un diagnòstic, de com et carrega d’autoestigma. Et fas conscient de l’estigma i els prejudicis que existeixen per aquest fet. Com un diagnòstic, com un nom, et pot convertir als ulls dels demès en tal cosa i tal altre. Normalment coses negatives, per exemple en una persona violenta, infantil, que no pot ser autònoma. I, en canvi, t’impedeix ser o fer allò altre. De nou majoritàriament per referir-se a l’atribució d’aspectes negatius, com que no pots ser feliç, treballar o estudiar o formar una família-.
Probablement conviuràs molts anys amb aquest diagnòstic, pot ser que durant tota la teva vida. Però el que cal que un aprengui el més aviat possible és que el diagnòstic compleix unes funcions però el diagnòstic no ets tu.
Mònica Civill
