Gairebé no recordo res. Res de res. Només sóc capaç de visualitzar l’aeroport del Prat, arribades, acabada d’aterrar de la gran poma: Nova York. Any 2002.
La meva vida és una contradicció continua, una batalla i una lluita constant cada hora del dia, una intensitat inexplicable i desbordant.
Aquests dos conceptes són claus en la meva vida. La principal connexió entre ells és que jo no vaig demanar ser “diferent”.
Parlar de l’estigma en la salut mental es avui tan encertat i problemàtic que no ens deixa veure l’arrel del problema.
El dolor es va transformar en un trauma, visible a través d’uns símptomes que anunciaven un trastorn mental.
Des de ben petita a mi em van criar en un món de fantasia, irreal, com si fos una princeseta, diguéssim que consentida, també exigint-me molt, no deixant-me ser una nena normal i corrent;…
Com ja vaig explicar en un article anterior, jo vaig patir abusos sexuals intrafamiliars i maltractament psicològic en la infància. Recordo el sentiment de desemparament, de tristesa infinita, de solitud, d’indefensió.
El desencadenant del meu brot psicòtic va marcar un abans i un després en la meva vida. Va ser a partir de llavors que es va començar a desenvolupar el meu tipus de trastorn: el trastorn esquizoafectiu.
Sóc dona, mare i psicòloga. Quatre anys després d’haver superat un TOC greu, visc amb cert temor de caure una altra vegada.
Ara us explicaré com entenc jo el trastorn o com em van ajudar a mi entendre’l millor. La nostra ment és tan summament llesta que quan veu una escletxa de patiment desconnecta.
