Des de ben petita a mi em van criar en un món de fantasia, irreal, com si fos una princeseta, diguéssim que consentida, també exigint-me molt, no deixant-me ser una nena normal i corrent;…
Com ja vaig explicar en un article anterior, jo vaig patir abusos sexuals intrafamiliars i maltractament psicològic en la infància. Recordo el sentiment de desemparament, de tristesa infinita, de solitud, d’indefensió.
El desencadenant del meu brot psicòtic va marcar un abans i un després en la meva vida. Va ser a partir de llavors que es va començar a desenvolupar el meu tipus de trastorn: el trastorn esquizoafectiu.
Sóc dona, mare i psicòloga. Quatre anys després d’haver superat un TOC greu, visc amb cert temor de caure una altra vegada.
Ara us explicaré com entenc jo el trastorn o com em van ajudar a mi entendre’l millor. La nostra ment és tan summament llesta que quan veu una escletxa de patiment desconnecta.
Em van diagnosticar un trastorn esquizoafectiu als 23 anys, amb tot el que això implica. Jo volia tenir un fill. Per a mi era la il·lusió de la meva vida, encara que sabia que comportaria sacrificis.
Avui en dia quasi no sé què escriure. Les persecucions, com les que visc quan tinc una paranoia, que per mi són de veritat, no existeixen.
Moltes de les persones que tenim un trastorn mental, sigui des de fa poc temps o cronificat, evidentment tenim limitacions.
El 10 de setembre es va celebrar el Dia Mundial de Prevenció del Suïcidi. El suïcidi es pot prevenir. Això ens diuen.
Potser m’equivoqui, però vull compartir un punt de reflexió diferent al que es té en la societat de cara als que, sense saber per què, vam patir al·lucinacions auditives, tan comuns i corrents entre persones amb la meva diagnòstic, que és esquizofrènia paranoide.
