La Nostra naturalesa és salut, alegria, vitalitat, innocència, creativitat, afectivitat, transcendència. En definitiva, és amor. Tots naixem amb una preciosa i exclusiva essència.
Fins no fa gaires anys les dones amb trastorns mentals crònics com aquell amb el que jo convisc, i no només elles (també me’n recordo ara de les dones amb discapacitat intel·lectual, per exemple) eren sistemàticament esterilitzades: expressió màxima que si elles, en algun moment de la seva adultesa trastornada, sentien el desig de ser mares, s’havia d’acabar amb aquell desig d’arrel.
Avui em sento dins d’un cub de vidre i us diré perquè: veig el que m’envolta, el moviment i el funcionament dels altres, veig el paisatge, se’m plantegen diferents opcions i llocs on anar; però primer que no puc sortir del cub, i segon, que a més a més d’això, realment no estic segura de si vull. Em resulta pràcticament impossible en aquests moments decantar-me per alguna cosa en concret perquè, per una banda, quan em decanto, al cap de pocs minuts canvio radicalment d’opinió, com si m’espantés el que he escollit i, per altra banda, perquè a sobre del meu terrible sentiment de buit, soledat i avorriment sento una espècie de força externa (que realment és interna) que em pressiona i m’empeny cap al llit, cap a la meva habitació o cap a qualsevol lloc reconegut com zona de confort.
Un professor de filosofia un dia ens va explicar a classe que si parlàvem d’un bolígraf es pràcticament sempre quan aquest falla: si se li acabava la tinta, es trenca… Rares vegades parlem d’aquest quan escriu correctament.
Fa gairebé 11 anys em van diagnosticar de Trastorn Límit de la Personalitat (TLP) i, la veritat, acompleixo els “requisits” a la perfecció.
A vegades m’agradaria estar psicològicament morta, en el sentit de no adonar-me de res… No tenir idea ni de qui sóc, per què estic aquí, estar completament fora de la realitat.
