Encara amb l’emoció viva, que és esmunyedissa a les paraules, voldria compartir amb qui no van estar allí, a la gran festa que va ser el primer Orgull Boig de Catalunya, com ho vaig sentir jo.
No em ficaré amb el missatge de l’anunci de Campofrío ni el concepte d’ “amodio”, que confiem que no es popularitzi en el país.
Avui sento la necessitat de parlar de la contenció mecànica que vaig patir a l’hospital psiquiàtric. Recordo que va ser per no voler prendre’m una pastilla.
Vaig a parlar-vos del que després de la Segona Guerra Mundial es va dir Aktion t4. Ens atribueixen violència sense fi. I aquí qui pateix violència i maltractaments som nosaltres.
Aquesta setmana ha tingut lloc a Granada la 1a Trobada d’Entitats de Salut Mental en 1a Persona de l’Estat Espanyol.
“I ara entraràs en un somni molt dolç”, deia la anestesista mentre m’acariciava la mà. I així era, trigava ‘cero coma’ en perdre la consciència.
Póster presentat al XXXIII Congreso de la ANESM. Elaborat conjuntament amb Ana Carrelero, d’Entrevoces, Raquel Ruiz, i els nostres companys Francisco Eiroa Orosa i Hernán Sampietro.
Ho han tornat a fer. L’actual govern sembla estar decidit a degradar-nos a les persones diagnosticades d’un trastorn mental a la categoria de ciutadans de segona, justificant i promovent la nostra discriminació.
Hi ha un problema a l’àmbit de la salut mental que gairebé mai s’ha tocat i és el tema de l’estigma i la discriminació per part d’alguns professionals de la salut envers les persones que patim o hem patit un trastorn mental.
No sóc Mosso d’Esquadra, no sóc el propietari d’un bar que va ser agredit, no sóc jutge, no sóc fiscal, no sóc advocat… Tampoc sóc Juan Andrés Benítez -descansi en pau-. Almenys no ho sóc sempre.
