X

(Català) Hitler era mala persona

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Il·lustració © Mireia Azorin

Em preocupa, sempre m’ha preocupat fer el bé a altres persones. Clar que no sóc la personificació de la bondat, ni de bon tros, si em fan mal reaccionaré. Això de posar l’altre galta no té sentit, mai ha fet cap bé, a més si deixes que les altres persones es comportin malament amb tu, l’altra persona també queda perjudicada. La majoria de les persones no desitgen fer mal i després se senten malament.

Per tenir un diagnòstic psiquiàtric no sóc ni millor persona ni pitjor, ni més bona ni més dolenta, simplement sóc el que sóc.

Fa falta canviar la mirada, no som trastornats perillosos per altres i nosaltres, som gent afectada per malestars o problemes, greus a vegades, però no per això males persones. Hitler era dolent, era molt dolent, i per favor, que es pari ja de dir que Hitler tenia un trastorn mental. Hi ha una línia que separa el trastorn de la maldat i es diu voler fer mal. I ho dic per experiència pròpia, he estat totalment fora de control, amb una ràbia enorme, però, tot i que vaig arribar a trencar coses, no vaig fer mal seriós a ningú, i eren principalment les meves coses o coses sense importàncies. Un fa mal en el fons si vol, no si està desbordat emocionalment, i si vols fer mal ets simplement mala persona.

He tingut els meus motius per tenir ràbia, per exemple, és una reacció que es té per haver patit una agressió sexual. I normalment quan et ve no està allí l’agressor. A casa dels meus pares, quan era adolescent hi havia violència. i a vegades jo rebia aquesta violència. La violència genera de forma natural una reacció violenta, encara que vingui anys després perquè en el seu moment ets massa vulnerable per respondre. Si no es tracta el dolor provocat per la violència, aquesta es converteix en una emoció perjudicial com la ràbia. Pot haver-hi gent dolenta que tingui un trastorn, però no ets dolent per tenir un trastorn.

He patit aquesta por molts anys, masses. Fins hi tot una vegada em vaig veure comparant la meva signatura amb la de Hitler, perquè li havia trobat una petita similitud. A vegades tenia una por enorme a ser mala persona.

Però ara passo de llarg d’aquestes absurditats. La por t’impedeix veure les coses com són, i jo vull estimar-me pel que sóc, i sé que no tinc res a veure amb Hitler, és totalment ridícul, ell va ser el responsable d’assassinar sistemàticament a milions de persones, i jo tinc a vegades tendències de trencar el meu mòbil (algun he arribat a trencar) perquè no puc amb tant emoticona i vida digital.

Per exemple, hi ha una diferència entre estar irritable i ser agressiu. Jo quan estic irritable em molesten molt tots els sorolls, i li demanava a la meva mare que si podia tancar la radio, la meva mare sempre em deia: “No et posis irascible“. Cal cuidar el llenguatge, és important perquè parla de la realitat comuna. Jo si hagués estat irascible, que ve de la paraula ira, no li hauria demanat si podia tancar la ràdio, hagués agafat i hagués tirat la ràdio per la finestra o l’hagués atacat a ella; però no, quan estàs nerviós i irritable és això simplement, encara que pugui semblar altres coses. Després s’ho explicava i deia: “Vaja, doncs sí, tens raó“.

He passat per moments d’eufòria i he estat bastant irritable, irritabilitat que sense adonar-me podia ser bastant nociva, sobretot si em sentia incompresa o confusa, o percebuda com a violenta, perquè si la gent no confia en tu, tu pots perdre més la confiança en tu mateix. I en moments de vulnerabilitat, com ho és quan travesses un brot psicòtic, si la gent del teu voltant no confia en tu, et fan sentir encara més estranyesa de la qual estàs vivint, i pots perdre el nord a l’hora de parlar, perquè no saps si estàs sent atacada, manipulada mentalment o qualsevol altra experiència psicòtica confusa, que no cal tractar amb por sinó amb confiança i respecte.

L’estigma que hi ha sobre la nostra perillositat fa molt de mal, impedeix molt veure que és el que passa en veritat. Com a prejudici que es posa molta foscor a quelcom que podria brillar. A vegades molesta haver d’explicar-se tant, però vaja, tot és perquè puguem viure més tranquil·les en la nostra veritat.

Penso que a aquest món no es ve a morir ni a matar. Les persones que han patit un mal es poden fer responsables d’aquest dolor i transformar-ho en quelcom que no danyi, ni a si mateixes ni als altres. I aquesta capacitat tots la tenim, de veure més enllà de la foscor.

Maria Hernández


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top