X

(Català) Activisme en salut mental des de la meva experiència personal

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Il·lustració © Marta Bassart

Sóc Raquel, tinc Asperger/TEA i no sé diferenciar entre les diferents expressions humanes.

Em resulta impossible saber si estàs feliç o realment trist.

Sempre vaig ser una rara avis. A l’escola els meus companys de classe em tancaven al lavabo durant hores o em tiraven globus d’aigua fins a acabar xopa per la resta del dia. Jo m’ho prenia com una cosa habitual, com una rutina, i en el fons els admirava i volia ser com ells. Els observava tot el dia. Sentia que jo era diferent, així que em fixava en ells per a poder imitar-los. Prenia notes i després, a casa, assajava com si d’una obra de teatre es tractés… però mai vaig aconseguir ser com ells.

Amb el temps vaig començar a tancar-me en el meu propi món i quan em preguntaven alguna cosa jo responia coses inconnexes. I el bullying seguia i augmentava. I jo em tancava encara més en mi mateixa i vaig començar a obsessionar-me pels planetes. Els planetes del sistema solar i més enllà. Ho sabia tot. Masses, diàmetres, colors… Em vaig convertir en una especialista dels planetes amb només deu anys.

Quan vaig acabar l’escola els problemes van anar a més. En aquells dies no ho sabia, però era (i sóc) incapaç de descodificar les expressions. No sabia diferenciar entre una cara de felicitat i una de tristesa. La gent m’explicava coses i jo era incapaç de saber si me les estava explicant per a riure una estona o perquè l’abracés. No sabia el que era el sarcasme i la ironia i per descomptat, no entenia les bromes perquè no sabia que ho eren. Tan sols reconeixia les expressions extremes, però quan alguna cosa és extrem acostuma a ser massa tard per a solucionar-ho.

Tot això em donava molts problemes així que vaig continuar observant, anotant i assajant.

Em fixava en la posició de les celles i imitava l’arqueig. Les celles cap amunt signifiquen sorpresa. Cap avall empipament… També estudiava la posició de les mans, la distància de les persones al parlar, el seu to de veu, el seu volum. La resta de gent semblava controlar-ho sense problema, sense adonar-se’n, però jo havia d’esforçar-me i aprendre. Jo havia d’imitar-los. Sabia que em passava alguna cosa, però no sabia el què… Mai vaig dir res dels meus assajos a ningú. No volia fer pena. Jo només volia ser una persona normal.

Als divuit anys vaig començar a estudiar Educació Social. En acabar la carrera vaig estudiar magisteri anglès i després psicopedagogia i un màster en educació especial. D’alguna manera vaig intentar buscar en els estudis la resposta del que em passava a mi. Per què era diferent a la resta? La resposta va arribar llavors, quan tenia ja quaranta anys.

En aquells dies feia de professora i els meus propis companys em feien mobbing (falta de confiança, comprensió). Continuava sent una rara avis i ells, malgrat ser professors, no estaven a l’altura de les circumstàncies. Era tremendament infeliç i vaig caure en una depressió. El diagnòstic, com us dic, va arribar just llavors: després d’unes proves, els metges em van dir que tenia Síndrome d’Asperger. No és fàcil ser diagnosticada als quaranta i assumir el resultat. A la fi entenia el que em passava, però això no em va ajudar a solucionar-ho. Tot el contrari: saber que patia aquesta Síndrome d’Asperger / TEA (Trastorn Espectre Autista) / CEA (Condició Espectre Autista) / Autisme d’alt funcionament / TEA lleu, em feia pensar que el meu problema no tenia solució, que seguiria sense entendre a la gent, que seguiria sense adaptar-me i que bé… que continuaria sola tota la vida.

Aquesta preocupació em va portar de nou a la teoria. Igual que en el seu moment em vaig obsessionar amb els planetes vaig començar a obsessionar-me amb l’Asperger i l’autisme. Aleshores vaig descobrir que una de les característiques de les persones amb Asperger és precisament aquesta: el focus en un tema. Sense adonar-me vaig llegir tot el que estava al meu abast sobre la condició Asperger i a poc a poc em vaig convertir en una especialista. Jo mateixa era a més una font d’informació i contrast. I de sobte un dia em vaig trobar explicant el que era l’autisme a algú que no ho sabia. La meva explicació era completa, científica i personal. La meva explicació passava per la subjectivitat i això la convertia en més simple, però alhora més rica. Quan aquesta persona que m’escoltava va marxar vaig pensar que havia de tornar a fer-ho…

I ho vaig fer.

A partir de llavors dono xerrades i classes sobre autisme a desenes de persones. En biblioteques, centres cívics i escoles; a familiars de persones amb autisme, a persones amb autisme, a tots. La societat necessita saber que existim. Necessita saber què ens passa per a deixar-nos de veure com aquests rars que sempre estan sols.

A les meves xerrades, jo ja no puc parlar de persones amb Asperger/TEA només des de la teoria. Us puc assegurar que costa moltíssim haver de passar de la tercera persona del plural (ells) a la primera del singular (jo).

Les persones amb autisme també volem l’oportunitat de ser felices. Alguns no sabem diferenciar si estàs trist o content, però sentim emocions com tothom.

Tinc Asperger i utilitzo la meva pròpia experiència per a ajudar als altres. M’he convertit en una activista de la sensibilització i la conscienciació… i sóc feliç fent això.

Raquel Montllor


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top