X

(Català) Dona i patiment psicològic. Lliures i combatives

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Il·lustració © Laia Arque

Va començar quan jo tenia uns dinou anys, estava a l’aula de psicopatologia clínica aprenent els criteris diagnòstics del TOC i vaig concloure que aquell patiment tan bèstia que jo tenia, es deia TOC. I el detonant, havia estat una imatge vista per la xarxa, quan començàvem a tenir internet a les cases.

La imatge que vaig veure per internet, una dona patint violència sexual extrema i convertida en un objecte/producte de consum provocant reaccions de sorpresa i rialles grotesques, a mi em va causar un terror immediat. Allà va començar tot. Un infern de terror que jo començaria a viure dins meu, causat per un pensament recurrent i cruel, en forma d’imatge i preguntes incessants sense cap resposta satisfactòria.

Ja de molt nena, vaig veure una pel·lícula on es reproduïa la violació a una joveneta amb discapacitat intel·lectual. Aquelles imatges em van causar una activació emocional de pànic i dolor.

Tots aquells fotogrames d’imatges de violència, que patien dones oprimides per alguna de les seves condicions, i destinades a ocupar part de l’oci de les persones, van ser claus en el meu patiment.

Amb vint-i-nou anys, decidida a ser mare aviat, vaig tancar l’etapa de la “joventut sense fills”, anant amb parella i amics de viatge a l’Àsia. Uns mesos més tard de la tornada d’aquella experiència tan plena, em vaig quedar embarassada.

Tot fantàstic fins als tres mesos d’embaràs que les coses es van girar i van agafar un altre cop aquell rumb que ja havia passat, i que tant m’aterria.

Aleshores jo estava a casa tan tranquil·la llegint un llibre per fer un treball final, i els meus ulls es van quedar clavats en una paraula del text. Vaig transformar la paraula en una història plena de sentit, de sentit interrogatiu; història que anunciava un següent cop del TOC. Vaig tornar a estar enfangada fins dalt, enmig d’aquell suplici, tant com mai ho havia estat.

Vaig viure un embaràs doble. El desitjat i l’intrusiu. Dins meu es desenvolupava i creixia el que es convertiria en una nena meravellosa, llavors un fetus que jo cuidava tant com podia. Li donava escalfor amb les mans i paraules tendres i amoroses. Però dins meu també habitava, em maltractava i em destruïa, el TOC.

Dins meu, un ser desitjat, i també a dins, uns pensaments que no paraven (també els somiava) de torturar-me. El meu pensament era el propi botxí. “No li facis cas”, “no te l’escoltis”, em deien. Però tenia un missatge tan potent que repetia les vint-i-quatre hores del dia, que em resultava impossible passar-lo per alt, no era capaç de posar-lo al seu lloc. El pensament em deia i em preguntava sempre el mateix, d’infinites maneres però sempre sobre el mateix. I jo, esclava d’ell, només podia obeir, intentant contestar compulsivament les seves preguntes malintencionades i perverses.

Com podia harmonitzar el meu embaràs? Sentia que havia de donar pau a la petita, però el meu cap no parava de pensar, hi havia una guerra dins meu.

I van transcórrer els nou mesos i vaig parir la filla desitjada. Bonica, cabelluda i plena, la vàrem començar a cuidar, fora del meu cos enverinat. Però l’altre, el pensament que no pariria, continuava creixent ambiciós i destructiu.

I el malson del TOC continuà durant onze mesos més. Vaig continuar negant-me a prendre medicació per poder donar el pit a la meva filla. Un últim instant de pit, de nit i al balcó, de comiat d’aquells moments tan especials, amb llàgrimes silencioses de tristesa i d’impotència per haver de claudicar un cop més.

Després de posar fi al pit, vaig iniciar el procés de la medicació. Diferents tipus, diferents combinacions, un any i mig més per trobar la que em funcionava bé. Continuava el patiment.

Finalment, el meu organisme va respondre adequadament a les drogues i, tot i els seus efectes secundaris, a poc a poc els pensaments obsessius van anar desapareixent i la meva gestió compulsiva d’aquests, també.

La música, l’amor, el respecte, l’acceptació i l’afecte de les persones del meu entorn més íntim i proper van esdevenir aspectes claus en la meva recuperació.

De tot això, ja fa aproximadament vuit anys i em trobo la mar de bé.

Sóc dona i mare, treballo com a psicòloga i he viscut amb estats de patiment psicològic i, fins al dia d’avui, me n’he sortit de tots. I amb les barreres que ens imposa un model patriarcal per ser dones i tenir problemes de patiment psicològic.

Lliures i combatives.

Laia Oliva


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top