X

(Català) Quan la desesperació cega la mirada

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Il·lustració © Laia Arque

Aquells moments en que casi la desesperació m’arranca de una mossegada del camí. On casi se’m fa desaparèixer no per ningú sinó per mi mateix. De la vida i els seus destins…

Avui he llegit una noticia que parla de quan el cor esta totalment ennuvolat pel patiment. En aquell moment la desolació et porta al precipici, on et llances a l’abandó de la vida sense paracaigudes de consol per a que et freni aquell llançar-te a l’oblit i a no tenir una nova oportunitat de canviar el destí… essent així el final que podia haver canviat però mai ho va fer.

On una solució definitiva per quelcom passatger” acaba amb qualsevol opció de tornar a emprendre els somnis.

Jo vaig estar… De fet, vaig llançar la meva esperança al foc del desconsol. Només volia tornar a un altre lloc amb més força i essent més fort. Però no era el meu moment. No va passar i segueix bategant el meu esperit i el meu desig.

I ara quan miro cap a fora, quan llegeixo els meus records en el meu pensament d’aquell moment que gairebé es fa final, que gairebé acaba amb qualsevol altre oportunitat. Em dono compte que la vida tindria que canviar, que a les ànimes se les tindria que donar suport i acompanyar quan hi ha patiments i un lamentar tan tremends i difícils de portar. Perquè d’aquesta manera evitaríem que es trenqués la corda que subjecte la ràbia i el desig, el sentir i l’amor propi, la lluita que crema dins.

Si poguéssim mirar-nos menys a nosaltres mateixos des de l’estimar egoista i la cobdícia de ser més… Seríem verdaders metges de l’ànima. I podríem evitar que es trenquessin les alegries i que no es submergissin els esperits en el lamentar i l’opció desesperada de no veure futur, de solament pensar que viuran lamentant-se i desorientant-se en patiments, i en vida enterrats sense sentir alegria i per la felicitat repudiats.

Avui visc més feliç, el que vull dir… és que no ho vaig aconseguir. Vaig seguir… i així puc canviar la meva realitat, gràcies a que allò que no em va devastar i aniquilar ha pogut passar. I de fet no va passar per atzar, no sé… Què més dóna. Perquè potser no era el moment ni el lloc. Aquell va ser en la meva humil opinió: un revitalitzar les ales ferides per tornar a volar.

Si tens els ulls i l’ànima xops de desesperació. Només et desitjo que lluites per donar-te temps de reflexió. I quan la tempesta cesi de colpejar, arribarà una llum a través d’allò ennuvolat, que et retornarà aquell somriure que la teva essència havia oblidat. Només no et precipitis i respira dues vegades abans de decidir quelcom definitiu i que mai podrà ser canviat.

Quan la teva ànima estigui ofegant-se en la desesperació i només senti desolació, demana ajuda ràpidament als que estimen de veritat el teu cor. Perquè et protegeixin de tu mateix i així puguis tornar a tenir l’oportunitat de ser feliç i tornar a estimar.

Només és que una decisió des de l’ànsia no acabi amb un avenir que (potser…) sigui la felicitat que enyores i la teva ànima tant reclama.

Miguel Ángel Pérez Salcedo


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top