X

(Català) L’estigma desapareix, la pandèmia de la salut mental va “in crescendo”

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Il·lustració © Jordi Serra

Parlar de l’estigma en la salut mental es avui tan encertat i problemàtic que no ens deixa veure l’arrel del problema.

Davant d’unes dades extretes del projecte UNIVERSAL (Universitat i Salut Mental”, un projecte coordinat per l’Institut Hospital del Mar de Investigacions Mèdiques (IMIM), que ha estudiat els factors associats a la salut mental dels joves que inicien els estudis universitaris, a més de identificar aquells factors que promouen la salut mental o que la posen en risc. Aquestes dades són que 1 de cada 10 universitaris espanyols ha tingut pensaments suïcides en el primer any de carrera.

María Jesús Blanco, psicòloga clínica i primera firmant del article assenyala que “els principals factors de risc de la ideació suïcida inclouen aspectes familiars, esdeveniments estressants recents, així com la salut mental actual”. El suïcidi és la segona causa de mort en el món entre la població amb una edat compresa entre els 15 i 29 anys, segons la OMS.

Un estudi internacional mostra que el 31,4% dels estudiants universitaris ha patit algun trastorn mental durant el primer any acadèmic.

Les estadístiques són demolidores. I va en augment.

El 1/04/2016, vaig escriure en aquest espai, sobre una noticia que deia així: “Si un de cada 20 nens pateix TDAH, potser hauríem de plantejar-nos si es la societat la que té un gran trastorn”.

Davant la gravetat del exposat, crec que l’afirmació 1 de cada 4 persones tindrà un problema de salut mental al llarg de la seva vida, es veurà incrementada.

Es per això, que la lluita per fer desaparèixer l’estigma, a la meva manera de veure i es una apreciació personal, ja no tindrà la rellevància que té actualment. Per què? Perquè ja no seran els trastorns mentals un problema llunyà, d’altres, del veí, del amic, del familiar, sinó que ens afectaran tan directament que l’estigma es veurà abduït per els trastorns en si.

I anar al psicòleg o al psiquiatra estarà tan normalitzat en el futur, que ja no es veurà com un tabú, sinó com una necessitat de primer ordre.

Ara la lluita contra l’estigma i els estereotips creats al voltat de tot el que es refereix a la salut mental, es veuen com una àrdua creuada: sí, tenen la seva lògica en el moment en que estem. Però jo vaticino que aquesta cruenta batalla deixarà d’existir, doncs es normalitzarà per si sola, i es normalitzarà degut a la nombrosa proliferació de casos de problemes o trastorns de salut mental, que es veuran incrementats d’una manera exponencial i que acabaran posant les coses en el seu lloc, en el que a l’estigma es refereix.

Tot el món acabarà estant més informat del que és una depressió, un atac d’ansietat, un atac de pànic, etc. Però repeteixo que serem més els afectats que voldrem saber sobre el que ens passa.

La problemàtica de la salut mental, comença a preocupar, i no només perquè a títol personal incapacita, sinó perquè a nivell social, també desgasta.

Les baixes mèdiques prolongades, la incapacitació laboral, el desajust de la persona davant de la societat, tot ell provoca uns conflictes que van en contra de la normalitat social, per dir-ho d’alguna manera.

És per això, que parlava d’atacar el problema des de la seva arrel. Què estem fent malament com a societat? Com estem permeten aquesta pandèmia? Tenim recursos per poder atacar el que ens ve a sobre? Està la societat malalta?

Potser ens hem tornat molt exigents amb nosaltres mateixos, o se’ns exigeix massa per part dels altres. No hi ha lloc pel dèbil. Els llancem als lleons, com feien els romans amb els cristians.

I crec que ja es hora de reciclar totes les persones que avui en dia pateixen un diagnòstic de salut mental, i els que tenen problemes de aquesta indole i no tenen un diagnòstic; amb reciclar-les vull dir no donar-les per perdudes, ja sigui en l’àmbit laboral, oferint-lis una pensió o senzillament no donar-les per alienades sense solució.

Perquè fins ara als mal anomenats ‘malalts mentals’, se’ns ha exclòs d’una manera o una altre d’aquesta societat, no tinc dades sobre les persones afectades que cobren una pensió, o que estan a l’atur, però han de ser xifres realment xocants. I com us dic això va a més. No em considereu un alarmista, ni ocell de mal averany, però les coses estan així. El que no vulgui veure-ho, és el seu problema, però jo, torno a repetir que, com en Fuenteovejuna “tots a l’una”, i que tenim que lluitar ja no només per l’estigma, que no tindrà raó de ser, sinó per eradicar els detonants que ens porten a desenvolupar un trastorn mental en la nostra vida.

Com sempre, gracies per haver arribat fins aquí.

Josep Franch


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top