X

(Català) Quan la vida se t’ennuega

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Il·lustració © Laia Arque

Cada dia, quan sona el despertador, el primer que penso es que avui no, avui no em podré llevar. La vida em cau al damunt, i sento que m’aixafa i que no podré amb ella. Estic cansada, molt cansada, però tinc una família, una casa, una feina i m’he de llevar un dia més. Un altre dia que compliré amb les meves obligacions. Sota mínims, però compliré…No dono per més. Així que pugui, m’amagaré en el forat de la meva ment, amb les meves pors i les meves neurosis, i em castigaré una mica més per poder-me sentir pitjor.

Estic cansada d’estar cansada, de sentir aquesta insatisfacció, aquesta tristor, aquesta falta d’il·lusió, però no tinc forces per sortir del pou.

De vegades penso que potser sóc jo, que no vull sortir, perquè no m’agrada el que hi ha fora, em fa por, i estic millor aquí dins, amagada. Sóc una persona introvertida, sí, però la meva tendència natural a la soledat i a la introspecció no justifiquen aquesta desgana, aquesta falta d’energia, aquesta desil·lusió que sembla que porto clavada a l’ànima.

No ajuden, però tampoc la justifiquen.

M’he acostumat a viure amb una màscara perquè em deixin en pau. Qui pot entendre que, tenint tot el que tinc a la vida, vagi pel món amb aquesta cara d’ànima en pena? “No en fas un gra massa?” insinuen… perquè un temps s’aguanta, però quan la cosa s’allarga, i sempre estàs amb el mateix, la gent se’n cansa, i comença a pensar que potser busques cridar l’atenció, o fer pena, o que et planyin. I a mi no m’agrada res d’això.

He rumiat molt perquè sóc així.

No perquè em sento així, sinó perquè sóc així.

No he trobat cap explicació que m’acabi de convèncer. Suposo que tampoc n’hi ha. Si més no, cap de definitiva. Però, si vas a mirar, l’explicació no es tan important: saber-la no soluciona el que de debò importa, que és viure la vida aquí i ara. La meva predisposició genètica, les meves vivències o els nivells de serotonina del meu cervell no em serviran de excusa quan, just abans de l’últim alè, me’n penedeixi de no haver gaudit més de la vida. Per això, seguir embolicada dia rere dia, any rere any en aquests pensaments, no em serveix de res.

He partit diversos episodis de depressió major al llarg de la meva vida, des de l’adolescència, i fins I tot en els millor moments estic entre normal i malament.

L’anomenen Trastorn Depressiu Persistent, o distímia, i és el que hi ha.

Saber les causes, siguin les que siguin, no em farà sentir millor, i he de viure amb això, m’agradi o no, així que tot el temps que visqui enredada en aquest cercle tòxic de “Estic malament” “busco la causa” “no la trobo” “estic pitjor”, o “conec la causa”, ”busco la causa de la causa”, “no la trobo” “estic encara pitjor”, és temps que no tornarà, temps que no recuperaré.

I el temps passa molt ràpid.

Reconec que estic en un dels meus moments “més malament del que és normal” i que em preocupa la falta d’il·lusió. M’agradaria despertar-me un dia, i que la il·lusió hagués tornat així, sense més ni més. M’agradaria llevar-me un dia plena d’entusiasme i energia, però la cosa no funciona així: només amb desitjar-ho no n’hi ha prou, no es qüestió d’entrenament, ni de tenir fé. Es quelcom que tens a dins, que no depèn de les circumstàncies externes.

Hi ha persones que van sobrades, i altres, com jo, que sempre justegen.

La il·lusió, com altres tantes coses, no està molt ben repartida…

Però la bona notícia és que, també com tantes altres coses, es pot optimitzar. Se’n pot treure millor rendiment d’un recurs escàs i preuat, que d’un altre que sobra i no es valora. Però s’ha de saber com fer-ho.

I més que el com, el per què.

Crec que aquesta es la qüestió més important: el significat, el per què fem les coses. Si no saps per què ho fas, per què lluites, per què tires endavant, acabaràs abandonant a la primera ensopegada, perquè l’esforç no et compensarà. Fites, objectius, somnis, sí, però preguntat per què els vols assolir, de què et serviran, què et donaran que no tinguis ara. Si el que fas, o el que creus que vols, no té un significat autèntic per a tu, no podràs superar els moments en que et falli la il·lusió.

Es molt fàcil tirar endavant quan la il·lusió et dona ales per volar per damunt dels obstacles. El que costa és fer-ho quan a la il·lusió se li acaba la bateria i s’ha de seguir caminant.

Estic cercant el meu significat, el per què vull fer això, o allò altre; les motivacions que tenia fins ara ja no em serveixen. Potser em van servir en el seu moment i, com jo he canviat, ara ja no em valen. O potser és perquè en realitat no eren les meves motivacions, sinó les de uns altres.

Què importa?

Del que es tracta es de trobar un perquè que em serveixi ara.

Encara no l’he trobat, però segueixo buscant…

Anna Traver


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top