X

(Català) Encara tinc il·lusions, somnis i esperances

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Il·lustració © Jordi Serra

Vull explicar-vos que sempre he estat i sóc alegre i divertida, que encara tinc il·lusions, somnis i esperances.

M’acaben de diagnosticar de bipolaritat tipus I, que imagino que he desenvolupat per la vida que he tingut, o potser no. No ho sé. La meva infància va ser hostil, amb una mare malalta, sense diagnosticar, que pagava la seva ràbia i frustració amb les meves germanes i amb mi. Pegava poc, però les seves paraules eren inoblidables, encara recordo moltes i fan molt mal sempre.

Jo tenia dues germanes. La més gran m’ignorava i la mitjana era l’única que em feia cas, de vegades per maltractar-me i d’altres per adorar-me. I vaig créixer amb ella, a la deriva dels seus canvis i de la seva inestabilitat.

D’altra banda va haver-hi una baralla en la família, pel marit de la meva cosina, que va intentar abusar de mi amb cinc anys. Es va saber gràcies a la meva germana. Ella em va salvar. Ara veig que vaig idealitzar aquella part de la família. I en realitat mai van ser el que jo vaig veure amb cinc anys, van ser tan meravellosos com la meva mare em deia que eren.

Arran de tot això i de separar-nos de la família de la meva mare, crec que la meva mare la va prendre més amb la meva germana. Ella no va tenir recursos per a tants atacs, amb un trastorn límit de personalitat, i va prendre salfumant. El dolor degué ser horrible, però va sobreviure fins fa quatre anys i mig, que ja no va poder més i va acabar. El consol que em queda és que ja no pateix. Em va escriure una carta dient-me com m’arribava a estimar i agraint-me tot el que vaig fer per ella, que l’única cosa que vaig fer va ser estimar-la sempre.

De vegades crec que podré amb tot a la vida i d’altres ni m’aixeco del llit en dies. Tot i així, treballo d’infermera en un gran hospital i sóc molt treballadora i responsable. La feina és com una teràpia, de vegades. D’altres és molt estressant. La meva vida monetària és bastant desastre, perquè el diagnòstic va arribar tard, em vaig arruïnar, vaig comprar i comprar, mentre m’ofegava enmig de tant dolor.

He entrat en llei de segona oportunitat. Vint-i-quatre préstecs, vaig sol·licitar. Mai vaig veure com estava de malalta, fins que va ser tard.

Fa un mes que em tracta un metge especialista, que també treballa a l’Hospital Clínic. Em fa moltes preguntes i m’ajuda a conèixer-me millor i a entendre’m. Està intentant saber com és la meva bipolaritat i m’ha pautat medicació nova. Estic millor, però sé que queda molt camí per recórrer. Espero i desitjo trobar algun dia la manera d’aprendre a viure amb aquesta malaltia i a perdonar la meva família, perquè ells també estaven malalts.

Núria Sánchez


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top