X

(Català) Fe i Salut Mental

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Fotografia © Elena Figoli

Reconec que no crec en Jesús ni en Mahoma. Ni en Krishna ni en Jahvé. Sóc agnòstic. Vaig ser educat en la religió catòlica com la majoria dels espanyols. Però als setze o disset anys vaig abandonar la pràctica de la religió. Vaig passar a ser un “catòlic no practicant” i després vaig passar a ser ateu. Finalment, fa ja temps, vaig passar a pensar que no sé si Déu existeix o no i em sembla complicat d’esbrinar, si és que es pot esbrinar. Així que sóc bastant refractari a tota mena d’idea religiosa.

Reconec que la fe mou muntanyes. La fe en l’Islam va ser un dels factors pels que al segle VII i VIII els àrabs van estendre el seu domini per mig món.

Estaven imbuïts que Al·là i la raó estaven de la seva part i van arrasar amb els vells regnes i imperis de llavors com si fossin un vendaval entre fulles seques.

Tinc experiències personals en què, convençut que Jesús estava del meu costat, m’ho portava tot per davant. Et pots arribar a creure invencible si creus que Déu lluita al teu costat. I et llances cap endavant.

Però els soldats alemanys de la Wehrmacht en la Segona Guerra Mundial portaven gravat en els cinturons “Got mit uns” (Déu amb nosaltres) i tots sabem tota la llenya que van arribar a rebre. I els que van guanyar van ser els russos que eren ateus.

Hi ha llibres de sacerdots (per exemple “El poder del pensamiento tenaz“) en què parlen de la religió com d’una solució per als problemes mentals. He llegit sobre organitzacions anomenades “Religió i psiquiatria” en què bona part de la teràpia consisteix a resar. Fins i tot vaig conèixer una senyora que quan li vaig dir que prenia medicació per l’esquizofrènia, em va dir que deixés de prendre-la i em posés en mans de Déu.

Tenint en compte que sé de nens de cinc anys que moren de càncer (els angelets!) I que el més que han viscut en la seva vida ha estat la quimioteràpia prefereixo no posar-me en mans de Déu i acudir al psiquiatre.

No dubto que per a algunes persones aquests comentaris poden resultar una ofensa. No és la meva intenció.

Però em sembla que alguns de nosaltres, els sonats, ens posem de vegades en mans d’organitzacions o persones que prometen i s’obliguen. I la religió pot influenciar-nos perquè ens sentim millor. Una església amb el seu silenci i els seus rituals pot crear-nos un estat d’ànim que ens ajudi. Jo no crec que Jesús ens ajudi però si tu creus en això pots trobar un alleujament. La qüestió és no perdre el cap.

Hi ha altres religions a part de la catòlica, evidentment. Els evangelistes també són cristians i tenen una visió diferent. Per a ells, les persones amb trastorn mental estem posseïts per dimonis. Prefereixo allunyar-me d’aquesta gent perquè em va impressionar molt “L’Exorcista” quan era petit. La ciència dóna poques solucions, però em semblen molt més atractives de pensar que el dimoni em posseeix. Quelcom del que els evangelistes no tenen cap prova.

Així doncs, des del meu punt de vista, el millor que podeu fer és creure en vosaltres mateixos i en la vostra capacitat per afrontar els problemes. I si aconseguiu una mica de confiança, podeu afrontar gairebé qualsevol cosa que passi. Si creieu en Déu, això pot ajudar-vos. Però si les coses no surten bé us podeu enfonsar i sentir-vos perduts.

Com deia John Lennon, dels Beatles: “només crec en la gent i en mi”.

Fèlix Rozey


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top