X

(Català) Masclisme quotidià a la consulta de salut mental

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Fotografia © Elena Figoli

A aquestes altures ningú hauria de sostenir sense envermellir de vergonya que els professionals de salut mental no tenen enormes biaixos personals que òbviament influeixen en la seva pràctica professional. Probablement no pot ser d’una altre manera, però més greu que l’existència d’aquests biaixos potser inherents a ser persones i no màquines, és negar reiteradament aquesta influència, al·legant una pretesa objectivitat científica que no existeix.

Sabem què, quan s’aconsegueix que les contencions mecàniques siguin registrades, es veuen grans diferències a l’hora de lligar (les persones racialitzades, nens, homes i els que no reben visites són lligades amb major freqüència que la resta). Hi ha estudis que assenyalen també biaixos de classe econòmica i social a la hora de rebre un o altre diagnòstic, presentant símptomes similars: davant idees delirants i brots psicòtics, és estadísticament més freqüent que algú ben situat econòmicament i socialment rebi un diagnòstic associat a la bipolaritat; i si està pitjor situat, l’etiqueta que obtingui estigui associada a l’esquizofrènia. Esta demostrada també la influència de la industria farmacèutica, sovint per sobre dels interessos terapèutics, a l’hora de decidir un tractament o un altre que assignar a cada pacient.

Davant el 8 de març i amb la vaga feminista a l’horitzó (per la que, com explicava en aquest text de Pikara Magazine, aquest any s’ha aconseguit influir reivindicacions des d’una convergència del feminisme i l’activisme boig que ha portat molt treball al darrera) pensava en els biaixos de gènere per suposat també presents en consultes de salut mental. I em llanço a compartir alguns d’ells, d’aquestes situacions i comentaris que en absolut van ser terapèutics sinó pedres afegides en un camí que ja tenia bastants obstacles.

Em pregunto, per exemple, si els pacients homes que es senten davant de la seva professional de salut mental contesten les preguntes que jo vaig contestar durant anys. Us pregunten amb insistència sobre el temps que heu dedicat a les feines de la llar? Teniu vosaltres que donar múltiples explicacions si la vostre parella dona dedica més temps que vosaltres a aquelles feines domèstiques? Es veu això com un símptoma del vostre empitjorament, de la vostra irresponsabilitat, de la vostra incapacitat de portar els regnes de la vostra vida? La meva parella home assumeix més feines domèstiques que jo dins de la llar que compartim, i això ha estat reiteradament patologitzat o senyalat com la manera en que jo m’evadeixo de les meves responsabilitats utilitzant la meva “malaltia”. Als homes heterosexuals les parelles dels quals dediquen més temps que ells a les feines de la llar els passa alguna cosa remotament semblant? És una pregunta retòrica: no els passa.

També en referència a la meva sexualitat he rebut alguns comentaris que han estat associats a la meva condició de dona (a més d’una intromissió brutal en la meva intimitat). M’han preguntat en la consulta per la freqüència de les meves relacions sexuals amb la meva parella, segons sembla més baixa de la que el psiquiatra en qüestió considerava oportuna, doncs es va creure amb autoritat de dir-me: “Tindràs que poder i esforçar-te, ell tindrà les seves necessitats també”. M’indigno al recordar-ho. Sé que probablement això tampoc els hi passa als homes psiquiatritzats (l’apetit sexual dels homes en aquesta societat patriarcal és una necessitat que no podem no satisfer, el desig sexual en les dones arriba a estar patologitzat en sí mateix), però és que no hauria de passar-nos que un professional de la salut en un lloc d’autoritat, en el que moltes vegades es veu com a referent, ens insisteixi a mantenir relacions sexuals sense desitjar-les. Aquest “consell” enverinat és tan semblant a assumir que tenim que permetre violacions dins de la nostra parella per aconseguir mantenir la relació, que em dona calfreds de recordar-ho.

Em pregunto quants homes són penalitzats perquè vagin sense depilar a la consulta. A mi m’ho han assenyalat varies vegades i en totes vaig explicar que és un posicionament polític (encara rebatre els prejudicis de la teva psiquiatra pot ser considerat un nou símptoma –estàs desafiant, rebel- el que pot generar un nou diagnòstic). En els últims anys que porto passant per consultes s’ha fet referència també al meu olor corporal –sense que resultes problemàtic en el meu dia a dia per ningú fora del CSM-, a la meva falta de maquillatge i a perquè no em tenyeixo les canes que ja comencen a sortir.

El meu propi diagnòstic principal, trastorn límit de la personalitat, és precisament un d’aquest que està molt feminitzats (el 76% de qui els rebem som dones). Motiva titulars com “¿Per què et vas enamorar d’algú amb TLP?” en el blog d’un psicòleg que pensa que és oportú avisar de que, encara la nostra “passió pot resultar fascinant inicialment”, pot resultar també “perversament dolorosa i inclús addictiva a mig termini”. És un diagnòstic que pot emmascarar situacions de violència masclista, com recull aquest article, encara que potser per veure-ho i treballar-ho des de aquí fa falta tenir un mínima perspectiva crítica i feminista encara massa absent. Una llàstima quan des del feminisme moltes dones psiquiatritzades aconseguim explicar-nos a nosaltres mateixes tant sobre el nostre procés de patiment.

Per acabar, volia recordar alguna cosa. La immensa majoria dels professionals de la salut mental que he tingut fins fa un o dos anys van trobar temps per deixar-me entendre que era millor deixar-me fer en el llit, per mencionar el desafiant que m’estava tornant i per calcular que no havia dedicat suficients minuts a que la meva llar estigués lluent ni aprendre noves receptes amb les que fer compliment als meus invitats. Mentre que anaven per aquí, no van tenir una estona per parlar-me de com la culpa, la por a decebre i no complir les expectatives, la necessitat d’agradar i de ser el menys imperfecta que pogués, la sobreexigència externa i la internalitzada i coses semblant que han travessat la meva vida i la meva identitat… tenien relació amb les opressions que comporta ser dona en la societat patriarcal. Ni una paraula sobre com el feminisme podia ser un mitjà en la meva recerca de major benestar. No els va donar temps a explicar-me sobre l’ajuda mútua ni sobre sororitat. He escrit tot això també per si de cas els vostres professionals van igual de curts de temps i tenen ells mateixos prejudicis masclistes i, en les seves nocives prioritats sota tots aquests biaixos de gènere, tampoc us ho estiguessin explicant. Feliç 8 de març de sororitat feminista i boja.

Marta Plaza (@Gacela1980)


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top