X

(Català) El dolor es va transformar en trauma

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Fotografia © Alba Monfort

El dolor es va transformar en un trauma, visible a través d’uns símptomes que anunciaven un trastorn mental.

Símptomes. Durant la resta de la meva vida pagaré molt car el mal que uns altres em van fer. Ho pagaré en forma de símptomes. Reconèixer aquesta realitat m’impulsa a no callar. Vergonya, la de les meves agressores.

Tinc la contínua sensació que em desmaiaré en qualsevol moment, és una sensació que acostumo a experimentar quan surto de casa meva. En la zona pròxima a casa meva, la sensació va de lleu a moderada, en zones més llunyanes és moderada. També és moderada quan viatjo amb autobús. Al tren és moderada al principi i després puja una miqueta, cal tenir en compte que part del trajecte és exterior. En un trajecte de metro la sensació és alta i a més sento la imperiosa necessitat de sortir cridant: ”foc, foc”. Intento anar tan a prop com puc de les parets per por de caure a les vies, vaig amb compte quan agafo les escales mecàniques perquè tinc por a desmaiar-m’hi, per això prefereixo usar les escales o l’ascensor. Acostumo a agafar el metro a Barcelona un parell de vegades per setmana.

Una de les coses que m’ha ajudat a conviure amb la contínua sensació que em desmaiaré és adonar-me que només existeix en temps present, no existeix en temps passat ni futur. Intento explicar-ho millor, quan penso en el que vaig fer ahir, la setmana passada o l’any passat, entre els meus records no apareix la sensació que em desmaiaré, i quan planifico el que faré demà o la setmana que ve, en cap moment apareix la por a desmaiar-me. Quan em vaig adonar, em va semblar curiós i de rebot va fer que el nivell de la sensació baixés en tots els seus aspectes. Afegeixo que aquesta és l’autèntica raó per la qual porto anys sense ficar-me en una piscina, la por a desmaiar-me. Tinc la sort de viure en una zona comunitària amb piscina i als meus veïns sempre els he dit que no m’agrada ficar-me en l’aigua, mentida, em moro de ganes.

Tinc un vertigen atroç. Parlant del tema amb diferents persones, m’han comentat que tenien la teoria que el vertigen l’utilitza el nostre cervell per protegir-nos de la possibilitat de suïcidar-nos. Curiosa teoria, que curiosament jo també subscric.

Tinc al·lucinacions de tota mena, i és el símptoma que menys em preocupa. Tinc la sort que són d’acompanyament i acostumen a estar relacionades amb les coses que em preocupen.

Tinc la certesa que patiré Alzheimer, també dita la malaltia de l’oblit. Intento lluitar contra ella negant-me a oblidar l’ocorregut, parlant d’això. Va haver-hi un temps de la meva vida en què desitjava tenir un greu accident i que unes de les seqüeles fos perdre la memòria.

Fins fa pocs anys sentia por a les nits i havia de dormir amb la llum encesa, dormia a trompades. Ara també continuo dormint a batzegades, però gràcies a la teràpia, no em desperto amb por i algunes nits arribo a dormir 5 hores seguides.

Sento por, no acabo de creure’m que pugui sentir-me bé i tenir una vida tranquil·la. No puc treure’m la preocupació que una cosa horrible els passi a les persones que estimo, és com si jo no em mereixés ser feliç.

Rosa García


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top