X

(Català) Déu meu, No tinc Habilitats Socials!

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Il·lustració © Urco (Josep Durán)

Un dia per la tarda en el que em trobava hiperactiu mentalment, em ve al cap la frase: “Déu meu! Que no recordes que no tens habilitats socials, Dani?“. I a continuació dic: “Escriuré un article sobre el tema!“. A les persones amb psicosi ens manquen habilitats socials, segons acostumen a dir tots els estudis, llibres, professionals, etc.

De retop em veig a mi mateix i em dic: “Dani, ets un desastre! No tens habilitats socials, per això ets un ésser solitari, rumiador i vagareges per aquest món amb la ment a Saturn i el cap a Mart”. Entre els dos planetes hi ha les meves cames, els braços, l’abdomen i el tòrax a la terra, però la ment la tinc escampada per alguna òrbita inexplorada… Bromes apart, hi ha un axioma de la comunicació que ens van ensenyar a Obertament que diu: “Totes les persones comuniquem constantment. Com a mínim, comuniquem que no ens volem comunicar”. Però la societat és així, tothom es comunica constantment, sigui amb llenguatge verbal o no-verbal; estiguis al tren, a l’avió, o en una classe, reunió o conferència; estiguis al carrer o estiguis a casa; estiguis envoltat de moltíssima gent en un concert, estiguis amb la teva parella o estiguis tu sol. Perquè en el fons la humanitat som animals socials, animals que necessitem relacionar-nos per aconseguir estar millor amb els altres, amb nosaltres, per aconseguir coses o aconseguir que passin coses. Encara que tot sovint la humanitat som animals socials per qüestió de supervivència. Ens han portat al món i alguna cosa hem de fer-hi aquí. Almenys distreure’ns, treballar molt, passar glòries i penúries, però en el fons, el que ens agrada és ser gregaris. La humanitat és gregària per definició.

I doncs, què ens passa a les persones amb psicosi?, amb esquizofrènia?, amb algun TEA? No som sociables? No som gregaris? No ens comuniquem? La resposta és difícil d’explicar, tot i que els estudiosos d’aquests trastorns, i els mateixos que ho patim, podem confirmar aquestes dificultats per relacionar-nos, comunicar-nos, ser sociables o gregaris. Precisant més, diria que ens relacionem amb l’entorn i ens comuniquem amb els altres de formes alternatives, rares, estranyes, a vegades bizarres. No obstant, ens relacionem i ens comuniquem, sempre a la nostra manera. I de maneres n’hi ha moltes, cadascú sap la seva.

És llavors quan… Tatxant!! Apareix el geni de la làmpada màgica i escriu un llibre que s’anomena: “Intel·ligència emocional” (Daniel Goleman). Daniel com jo!, encara que no hi tinc res a veure. Però la gent, no contenta amb l’èxit del seu llibre supervendes, no es queda curta i segueix afegint adjectius al substantiu “Intel·ligència”, que si “Intel·ligència social“, “Intel·ligència alimentària“, i un llarg etcètera de llibres de diferents autors i autores parlant de les diferents “Intel·ligències”, a banda de les “Intel·ligències múltiples” (Howard Gardner). Amb la qual cosa arribo a concloure que la “Intel·ligència” com a substantiu, pot tenir molts amics, és a dir, adjectius. Com també pot tenir enemics, si arribéssim a concloure que: Només faltaria escriure sobre “La intel·ligència no-intel·ligent” o “La intel·ligència poc intel·ligent”. Entre tantes intel·ligències m’he tornat ximple i he perdut el fil de l’article: estàvem parlant d’habilitats socials…

Bé, fet i fet, ja us he dit el que volia dir: Que les persones amb psicosi, esquizofrènia o TEA tenim dificultats per relacionar-nos, som poc sociables, ens costa ser gregaris, ens costa comunicar-nos… Ah sí! I si no tenim intel·ligència social és: Perquè ens manca socialitzar amb intel·ligència? Perquè ens manca intel·ligència per socialitzar? Perquè vam néixer així? Perquè la societat necessita de persones que no tinguin intel·ligència social? Perquè la humanitat és psicodiversa? Tant me fa el perquè, a vegades és millor saber com fer front a aquestes mancances, que a algunes persones les duu a l’èxit i la glòria, i a altres, a la misèria i la derrota. “No hi ha res que duri 100 anys” diu un refrany.

Dani Ferrer


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top