X

(Català) Fer xarxa i activisme en salut mental

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Il·lustració © Sergi Balfegó

A finals de l’any passat es va presentar un informe –el tercer- que recull notícies d’origen local i internacional publicades els anys 2016 i 2017 amb la salut mental com a protagonista. Obertament i el Grup Barnils han donat a conèixer un nou treball profund i necessari pels periodistes i esperem que aquesta aliança plasmada en l’Observatori de Mitjans i Salut Mental continuï donant exemple a fi que els trastorns mentals no siguin tractats amb sensacionalisme a la premsa. Són massa dades les presentades i es recomana analitzar-les poquet a poquet. Em quedo amb les paraules dels periodistes Natàlia Vila (Ara) i Fidel Masreal (El Periódico de Catalunya). Ella va aterrar en el món de la salut mental gràcies a un article on una persona reconeixia que no havia confessat la seva problemàtica a la feina durant tres dècades. Es va apropar amb cura i respecte al protagonista. Ell va patir la depressió de la seva mare i curiosament li va escriure un llibre però no va voler que ella s’entrevistés amb els seus col·legues per explicar les seves vivències.

L’elegant Palau Macaya també va sentir les paraules d’activistes en primera persona, el que més li manca a la població en general. Testimonis que parlin de recuperació, just quan el panorama dels mitjans de comunicació no convida a que l’enfocament millori si no hi ha una relació de confiança entre periodistes i entitats com Obertament i ActivaMent. La premsa tracta bé certes temàtiques socials i lluita contra la discriminació a uns quants col·lectius. Però què passa amb l’atur de les persones amb un trastorn mental, l’ocultació a la feina, el deure de reparar els danys quan s’ha reproduït un missatge erroni. Les mateixes fonts oficials contribueixen a que algú com nosaltres sigui sempre sospitós de cometre actes violents, no se’ns veu com a víctimes i a les informacions sobre gent en la nostra situació ja ens podem felicitar si es redacten amb un estil neutre, sense caure en prejudicis o un ús inadequat del llenguatge.

Davant aquesta lluita contra els textos morbosos, tan estrany és que un periodista no tingui “amics” periodistes com que tots ells no coneguin algú amb una experiència en primera persona. Jo vaig estudiar Periodisme i vaig exercir uns anys. No vaig confessar res del meu trastorn quan treballava i no va ser fins que es va organitzar el primer sopar en comú d’antics companys, després de molts anys de deixar la facultat, que vaig utilitzar el Facebook per obrir-me emocionalment. Tant temps callat, tímid. Va ser positiu donar el pas. Esperem que la gent famosa s’animi en el mateix sentit i que, com qualsevol persona anònima, trobi suport i recolzament en el seu voltant, més que pors i suspicàcies.

Recupero ara un somni amb persones de la universitat. Just quan em toca a mi ser entrevistat breument m’he aixecat del llit i m’ha fet una mica de ràbia aquest final abrupte. Acostumo a patir somnis incòmodes i això que mai he estat discriminat. Què li passarà a aquells que poden signar planes i planes de males pràctiques i fets denunciables en contra seu?

Bé, la meva sortida, com la de molts altres, ha estat el “xarxivisme”, o sigui, fer xarxa amb qui ha patit coses semblants a mi i ficar-me en un activisme que opta per no callar. He participat en xerrades amb menors, estudiants i professionals i sobretot quan m’he sentit bé, fins i tot, més del compte, intento ajudar una mica a qui ho està passat malament. Si no és algú amb qui gaudeixes de molta confiança és un procés lent, complicat, fins i tot rutinari. Per sort, ja s’està formant a agents de recolzament mutu. Tal com ho veig, quan t’enfrontes a qui està en un moment difícil, s’estableix una mena de relació mestre-deixeble on els papers són intercanviables. Cal respecte i cura, com la que demanem als periodistes. Tan de bo, si qualsevol d’ells comet una errada sàpiga rectificar quan els hi fem un toc d’atenció.

Les ajustades circumstàncies laborals provoquen disbarats que ens ofenen, també en anuncis d’important pressupost com el de Campofrío de l’any passat. Aleshores, el món de la salut mental va patir un atac dur. Aquest estil de publicitat, pel meu gust, és millorable. Com a mínim, a l’últim anunci les bromes es dirigeixen equitativament cap a gitanos, feministes, assumptes polítics… i discapacitats. Ah, l’espot inclou una pancarta d’un grup d’ofesos, que proclama “Perquè m’ofenc tinc raó”. En el cas de la salut mental seria “Perquè tinc raons m’ofenc”. O no?

David García


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top