X

(Català) Més de dos mil anys de desavantatge en la lluita contra l’estigma

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Il·lustració © Sergi Balfegó

Segons ho veig jo, la lluita contra l’estigma porta més de dos mil anys de desavantatge. M’explicaré: La història es remunta a l’aparició de l’escriptura, farà uns cinc mil tres-cents anys, però la història del cristianisme comença amb Jesucrist, suposadament l’any zero de la història moderna. Sabem que les marques dels claus travessant les mans i els peus de Crist clavat a la creu se’n diuen “estigmes”, per la marca que deixaven en el cos, així com una picada d’abella també és un “estigma” per la marca que deixa a la pell. Estigma, que ve del grec.

L’estigma conceptual, com a idea associada a la salut mental i a altres col·lectius discriminats, pren força els anys seixanta del segle XX, amb l’autor Erving Goffman i el seu llibre “Estigma: La identitat deteriorada”. El concepte “estigma” va molt lligat, també, a les marques, en temps de guerra, que se’ls feia als presoners a la pell, identificant-los amb un número o qualsevol marca per diferenciar-los de la resta. Sovint, amb un ferro roent. Les persones amb trastorn mental arrosseguem un passat fosc, quan els estigmes que portàvem eren tan feixucs, que ens anul·laven com a persones humanes i, més sovint del que calia, érem carn de canó de múltiples assassinats, desaparicions, maltractaments, vexacions, fins i tot, víctimes de l’holocaust nazi; o de l’eugenèsia nazi, franquista i feixista.

D’aquí venim: D’una època romana on se’ns crucificava, d’una edat medieval on se’ns cremava en fogueres o érem víctimes de la inquisició cristiana i els seus càstigs terrorífics, d’una revolució industrial seguida de les guerres mundials on se’ns assassinava en cambres de gas, etc. I qui tenia la sort de passar per un sanatori o manicomi era maltractat, sovint, fins la mort.

Sí, d’aquí venim, però on som ara? Tots aquests càstigs físics han passat a ser càstigs psicològics. Ja no se’ns crucifica, ja no se’ns crema en fogueres, ni se’ns aplica “el garrote vil”, tampoc fan sabó amb la nostra pell, però la lluita contra l’estigma segueix i ha de persistir per evitar que els càstigs psicològics: l’odi, els maltractaments, les vexacions, la violència de gènere, les contencions mecàniques, els abusos sexuals o de poder, la sobremedicació, la sobreexposició a l’estrès dels temps que corren, les burles i ridiculitzacions, la discriminació, etc. ens facin claudicar. Tot això és conseqüència de l’estigma.

Com deia Michel Foucault a “Vigilar y castigar”: “Se dirá: la prisión, la reclusión, los trabajos forzados, el presidio, la interdicción de residencia, la deportación —que han ocupado lugar tan importante en los sistemas penales modernos— son realmente penas “físicas”; a diferencia de la multa, recaen, y directamente, sobre el cuerpo. Pero la relación castigo-cuerpo no es en ellas idéntica a lo que era en los suplicios. El cuerpo se encuentra aquí en situación de instrumento o de intermediario; si se interviene sobre él encerrándolo o haciéndolo trabajar, es para privar al individuo de una libertad considerada a la vez como un derecho y un bien. El cuerpo, según esta penalidad, queda prendido en un sistema de coacción y de privación, de obligaciones y de prohibiciones. El sufrimiento físico, el dolor del cuerpo mismo, no son ya los elementos constitutivos de la pena. El castigo ha pasado de un arte de las sensaciones insoportables a una economía de los derechos suspendidos.”

La presó i els manicomis són i eren eines per castigar el cos, per discriminar envers la diferència; la diferència respecte aquell qui no s’adapta i qui no es comporta; o qui no obeeix a la jerarquia, al patriarcat, a les normes o convencions socials.

És per això que jo crec que hem anat avançant cap a un model de gestió de la bogeria molt centrat en els càstigs mentals, i menys en els càstigs físics. Més en coartar llibertats, en suprimir drets, en reprimir la diferència, que en castigar físicament la bogeria. Tot i així, en aquest país segueix essent legal la contenció mecànica, motiu pel qual, encara no hem fet net dels càstigs físics, més propis del feudalisme, que del segle XXI.

La lluita contra l’estigma, retornant al principi, segons ho veig jo, porta més de dos mil anys de desavantatge respecte dels qui ens van al davant. Seran els nostres fills i els nostres néts qui els tocarà lidiar amb aquesta realitat i perseverar en la lluita contra l’estigma en salut mental, que tot just ha començat, de manera organitzada, el segle XXI, i que queda tot el futur per endavant per mantenir-la i fer-la extensiva arreu on existeixi aquest problema endèmic.

Dani Ferrer


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top