X

(Català) La importància de l’autoestima en Salut Mental

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Il·lustració © Sergi Balfegó

L’autoestima és quelcom que té més importància del que sembla. En el meu cas va ser fonamental en la meva vida. He trigat molts anys a millorar-la i tot i així em queda molt camí per recórrer. Acostumava a ser una nena espontània i alegre, però aviat em vaig tornar vulnerable i us diré per què. Amb 7 anys vaig patir abusos sexuals en els quals un noi de 12 em feia tocaments, cridava tots els nens del barri perquè usessin el meu cos i em sentia culpable i bruta. Jo no sabia com sortir d’aquella situació en la qual cada vegada em sentia pitjor i en la qual, segons el nen més gran, jo no podia dir res a ningú de la meva família perquè ell m’amenaçava. Aquest infern que sembla un joc de nens em va marcar més del que jo podia imaginar.

Allò em va fer vulnerable, insegura i inferior, sentiments que propiciarien una baixa autoestima. A més va propiciar una manca d’afecte que va deslligar que jo no estigués motivada en el col·legi. Els professors s’anaven passant el típic missatge de “s’esforça però li costa”, que em va fer pensar que jo no valia i era ximple. Aviat les meves inseguretats es van deslligar i la gent veia en mi un blanc fàcil. Tenia bondat, i amb el sobreafegit del concepte que tenia de mi mateixa, això va fer que jo sempre em sentís inferior. Però un dia vaig comprendre que totes les meves dificultats es devien al concepte que tenia de mi.

A 5è de bàsica un professor va començar a creure en mi i dir-me que jo valia, em donava afecte i comprensió, i tot va canviar. De sobte les meves notes destacaven entre els altres: 4 excel·lents, 8 notables, 4 béns i 1 suficient, un canvi abismal en les meves notes solament perquè un professor em donava afecte i estima. Desprès vaig començar l’ESO i alguns nens o adolescents m’insultaven fins que trencava a plorar, em dibuixaven nua, em dibuixaven com un alienígena, em donaven clatellots, em tiraven boles de paper i jo no sabia defensar-me. M’estimava tan poc a mi mateixa que no tenia forces, solament patia en silenci. Vaig aguantar molt, però els pares haurien de detectar aquest tipus de casos i exercir influència ja que, anys i anys així, el sofriment de que la gent et menyspreï és tal en el cervell que acabes odiant-te a tu mateix, i ningú es mereix això, absolutament ningú.

A mi se m’escapa a la meva comprensió saber què vaig fer de dolent perquè tot això em succeís, però un dia vaig canviar de col·legi i ja no vaig tenir aquests problemes. És curiós perquè a la universitat destacava per les meves bones notes i em vaig adonar que no era la ximple que pensava, fins i tot treia matrícules d’honor perquè feia quelcom que m’agradava i, el més important, tenia un bon ambient. Em va costar molts anys guarir-me, vaig passar un ingrés greu de trastorn esquizoafectiu, teràpia electroconvulsiva, al·lucinacions visuals, però llavors algú va creure en mi i em veia com la persona més meravellosa del món. Em va fer comprendre que jo tenia un valor i que no havia de veure’m diferent als altres, em va veure com una més i això em va ajudar.

Quan em vaig divorciar vaig trigar 4 anys a superar una infinitat de despropòsits i fracassos tant sentimentals com laborals, però la vida em va fer enfortir-me i un dia em vaig adonar que valia, jo sola, sense l’ajuda de ningú. Em vaig adonar sense que ningú m’ho digués que era intel·ligent; que malgrat que em prejutjaven com a mare, vaig lluitar per demostrar-li afecte a la meva filla i ho vaig aconseguir; vaig estudiar 2 màsters malgrat els problemes de memòria i concentració; podia apostar per la vida; hi havia gent que realment m’estimava i, sobretot, tenia la capacitat per perdonar-me a mi mateixa i als altres i enfortir-me, perquè encara que m’hagués ensopegat 100 vegades, m’havia aixecat 101.

Ara com ara he aconseguit moltes coses en la vida: una filla meravellosa, treballs dels quals m’he sentit orgullosa i una carrera professional malgrat que professors del meu col·legi em deien que jo no tenia capacitat per exercir una carrera, però cal creure en una mateixa i fer cas només al que et dicta el cor. Perquè malgrat semblar vulnerable, em vaig fer forta, vaig aprendre a estimar-me i sobretot a tenir criteri propi, perquè ningú sap del que ets capaç d’aconseguir excepte tu mateix, perquè nosaltres mateixos som els que millor ens coneixem. I passar per aquestes situacions et fa tenir empatia, ser comprensiu amb els altres i voler ajudar, i això és positiu.

Blanca Aguilera


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top