X

(Català) La salut mental fuetejada per Campofrío

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Il·lustració © Sergi Balfegó

No em ficaré amb el missatge de l’anunci de Campofrío ni el concepte d’ “amodio”, que confiem que no es popularitzi en el país. És irrellevant. Per una altra banda, un company d’ActivaMent ja va analitzar al detall aquesta campanya, els seus missatges i les seves imatges i va crucificar, com molts en les xarxes, a una firma a la que recordo el seu lema de fa anys (us diria que premeu aquest enllaç de no ser perquè encara els estaríem fent publicitat, Anunci Campofrío – Anys 80). Doncs aquest “millor dia a dia” ha passat a ser “aquest any, pitjor que mai”.

Ens resulta ja habitual que les persones amb una problemàtica de salut mental siguin aplaudides quan fan xerrades de sensibilització a auxiliars d’infermeria o estudiants de Medicina. Els oferim unes lliçons que no llegiran en llibres ni seran part de cap assignatura. En canvi, els televidents poden contemplar anuncis on sorgeix en mig de la naturalesa el clàssic manicomi, els pacients són ridiculitzats i acabem essent, sense menjar-ho ni beure-ho, objecte de burla.

Un bon grup d’amics, familiars i veïns coneixen els meus daltabaixos. En algun moment m’hauran notat quelcom “trasbalsat” o “guillat” però han comprovat que un trastorn mental no es una comèdia, que ha de prendre’s  molt seriosament. Y jo he contactat aquest any amb persones amb experiències de suïcidi o coneguts que han sigut ingressats en una clínica de salut mental. Jo també he passat baixades anímiques en els últims mesos després d’una fase d’hipomania i entre uns i altres hem intentat acompanyar-nos en les verdes i en les madures. Company-a, cura, comprensió comencen per “c”, estimada fàbrica d’embotits.

No oblidem que aquest 2017 ja va ser testimoni d’una lluita contra el “Circo de los horrores”, establert unes setmanes a Barcelona. D’alguna forma, aquest espectacle es basa en la sang i el sensacionalisme per intentar atraure al seu públic. Ara bé, ¿què pretén Campofrío amb aquesta campanya? ¿Que la família rigui unida en el menjador? Almenys que tinguin el bon humor de reconèixer i acceptar la seva equivocació. I no és que les persones amb un trastorn mental estem en contra de la gresca i l’alegria. El que molesta i molt és que siguem víctimes dobles, en la vida real i en la pantalla. Tant que es parla de la justícia en el nostre món. Això no és just per individus que busquen recolzament i solen trobar-se incomprensió.

Allò lamentable és que, una època tan sensible com la nadalenca, ens depari un nou cop i sabrem que vindran més i més. En la premsa, la televisió, el cine. Som valents en exposar les nostres vivències i quelcom que m’alegra és que si un dilluns ens donem compte d’un atropellament com el de Campofrío, el dimarts i el dimecres ens enfadem, ho comentem i abans del cap de setmana ja ens organitzem perquè aquest abús no es reprodueixi. Si justament els creadors de l’anunci del “amodio” tornessin a enaltir la figura del difunt còmic Chiquito de la Calzada, protagonista d’altres anuncis en anys passats, que no es converteixi aquesta tradicional empresa en una empresa “pecadora”, “cobarde de la pradera”, vull dir “del campo”.

Obertament, ActivaMent, Salut Mental Catalunya i molts dels seus activistes no han trigat a declarar que ens torna a coure una ferida. Això sí, no ens callem i ens dirigim amb vehemència al causant del mal. Ignoro si Campofrío gosarà de cintura per encaixar el repte que li llancem. Els primers segons de l’anunci mostren a persones embadalides i en postures grotesques. Un anunci d’un diari de fa un segle o més podria haver utilitzat el mateix tipus de pacients estereotipats. Després escoltem un vocabulari nociu, que no col·labora en res amb la fi de la discriminació vers les persones amb un trastorn mental. Campofrío no necessita la publicitat de la nostra denuncia. Només ha de demostrar quelcom de “bon rotllo”. Entenem que saben poc de camises de força o contencions mecàniques. Ok, i a Serrat, Risto Mejide o Candela Peña ningú els retraurà la seva representació como a bojos. Els qui han descobert per dintre un psiquiàtric mereixen aquest mateix respecte. Han tornat a ser ingressats i han vist o han patit una experiència traumàtica per culpa de la ignorància, la falta de mitjans, o per la raó que sigui.

I si és que la societat té en compte els nostres drets que no sigui amb exemples com una trucada que vaig fer fa dies a un centre psiquiàtric. Vaig preguntar per un conegut i em van dir que no estaven autoritzats a dir-me si estava allà. Amb aquesta resposta se’m va impedir acudir a visitar-lo. Si tanta consideració ens hem guanyat, que comencin per aquesta imatge tan irreal que arrosseguem i, si fa falta, que concedeixin uns premis Razzies a les pitjors pel·lícules (com ja és costum) i bromes de mal gust de cada any, com deia el meu amic activista. No crec que sigui molta exigència, no demanem un Oscar a pesar del notable paper exercit per tantes persones en les aules, documentals i en tantes histories, aquestes sí, basades en fets reals, clar.

David García


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top