X

(Català) Som una Discrimi-Nació?

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Il·lustració © Sergi Balfegó

Les dades d’un estudi recent feien bastant mal d’ulls: un 80% de les persones amb un problema de salut mental a Catalunya han patit discriminació i estigma, i el 54,9% han estat discriminades bastant o molt freqüentment. En conseqüència, a vegades el discurs d’algun company/a pot caure en el victimisme, encara que es veu que sobren motius per a la queixa.

Ja explicava en un altre article que jo no he estat objecte de discriminació gaire directa a la meva vida. He estat sobreprotegit a la llar familiar abans i després de tenir idea del meu trastorn. Sobre les meves relacions socials no crec tenir raons per la denúncia. A la feina sí ha calgut ser discret, això sí. La llàstima és escoltar bastants companys com van patir problemes a l’etapa d’estudiant. Potser no fa tant que es parla de l’assetjament, però les intimidacions i baralles fa temps que es donen i els seus efectes són ben directes. I el mal és diari, en un moment tan delicat o quan no s’han adquirit prou eines per fer-hi front.

Cada cop més els nens arriben abans a la consulta del psicòleg i ja no han de témer el rebuig de la seva classe per demanar aquesta ajuda. I si, a més, senten xerrades en primera persona ofertes per diverses entitats hem de creure que les agressions aniran minvant i no es veuran com una cosa pròpia de menors.

Aleshores arriba el món adult i ens trobem en una “ciutat sense llei”. Gairebé la meitat de les persones que van participar a l’enquesta van creure que el silenci i amagar-se eren imprescindibles per no perdre una feina. Tenim casos de superiors poc comprensius, de gent que ha trigat molt temps a donar un pas endavant, acomiadaments fora de lloc i una taxa d’atur tan alta que uns quants opten per plegar, acabar amb l’estrès laboral, i el reguitzell de baixes, altes o canvis de feina.

La feina i els estudis impliquen moltes obligacions. Després tens la teva família, amics i parella per respirar i distreure’t. Desgraciadament, sovint l’enemic pot estar a casa. Un hauria de demanar suport, acompanyament i amor a la llar, però aquesta societat no sempre destaca pels valors humans i, fins i tot, aquell amic que consideraves inseparable pot pensar que ja no ets el mateix o abandonar-te degut a la por i als prejudicis.

Aquestes i altres experiències vitals ens tocaria transmetre-les a un metge especialista. De nou, sembla que es tracti d’una loteria. Confiar a cegues en segons quins facultatius seria com obrir les portes de casa a un bomber que recorre a la benzina per aturar un foc. Males pràctiques, frases que entrarien a la primera plana d’un llibre dels disbarats. Fins que no aconseguim un professional de confiança estem condemnats a donar voltes i més voltes en un joc de l’oca on les desgràcies poden aparèixer on sigui i no hi ha salts màgics que ens aportin solucions, sinó torns i torns sense jugar, bloquejats, castigats.

Jo he comentat a l’inici les meves poques experiències com a víctima de la discriminació. Convé no oblidar les vegades que m’he sentit diferent, inferior, sense forces. Arribes al món de les entitats en primera persona i te n’adones que no estàs sol. Tot i així, les crisis tornen i en el cas d’una persona amb un trastorn bipolar saps que una fase depressiva pot ser extremadament forta i que una d’eufòria pot provocar-te molts daltabaixos. És ben complicat de pair, et costa sentir-te a gust amb la gent que fa molt que et coneix, dubtes una mica sobre què dir a les persones que la vida et porta i, encara més, parles amb tu mateix sobre allò que no fas bé, les mancances o debilitats que semblen augmentar més i més.

Fins aquí hem repassat un munt de desgràcies, malsons, empipades i plors. La part bona és concloure que el teu testimoni és important, ets escoltat, són els altres els qui han de confessar els seus errors i tu et comportes com un jugador més d’equip, que s’atreveix a participar i interactuar perquè ja ha viscut massa relegat a la banqueta.

David García


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top