X

(Català) La medicació també és un estigma

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Il·lustració © Mireia Azorin

“Les definicions de malaltia i de demència, i la classificació de les demències, van ser realitzades de tal manera d’excloure de la nostra societat a certes persones. Si la nostra societat es qualifiqués a sí mateixa de dement, s’exclouria a sí mateixa”. Michel Foucault y Noam Chomsky — La naturaleza humana: justicia versus poder. Un debate (1974).

La meva experiència amb el món de les malalties emocionals no és agradable. Una forma de combatre l’estigma és en forma d’articles, com vull que sigui aquest.

Cal dir, que tant de bo poguéssim parlar d’estigma, ara mateix crec que estem a una fase social més d’autoestigma, no ens enganyem, els primers que busquem perdó som els que no hem donat la talla en cert moment vital.

Per què tenir desordenats els pensaments o ser inestable emocionalment es considera una negligència humana? Es considera motiu per no donar feina i que és anar contra natura. Per tant, quan necessitem establir una relació humana, trobar feina o intentar recuperar-nos, no només ens trobem amb l’oposició, la desconfiança i l’aïllament, sinó que ens trobem dins un gueto controlat pels psicofàrmacs, sense cap més opció viable.

La ironia rau en el fet que els que busquem solució a la mateixa condició imperfecta ens marginen dins un món ple de persones imperfectes i inestables. El tractament de la medicació, també, acaba essent un estigma, però en aquest cas no hi ha volta enrere, és un món del qual difícilment en surts.

És una solució que altera la part neuronal, que hauria d’evolucionar aprenent amb el dolor, però l’atura i la deixa en standby. Això no és solucionar res, això es diu amagar el problema i perjudicar el creixement de la persona i de la societat en la que viu.

Entenc que presento arguments discutibles. Només em baso en el sentit comú i en la meva pròpia experiència. No tinc un títol de psiquiatra, i això no eximeix del fet de la greu injustícia i la dependència que s’ha generat i s’està estenent, a nivell mundial, en un món global i superpoblat on es necessita cada vegada més controls socials.

Com que només puc millorar la meva vida he decidit trencar aquesta dinàmica vital i trobar solucions transversals, no exclusivament farmacològiques, i, ho estic aconseguint, a poc a poc i amb molt d’esforç.

Podria dir veritats molt greus de la psicologia i la psiquiatria, que és el millor que tenim ara mateix, no cal fer cap guerra.

Espero haver-te sorprès i no empipat, lector, en qualsevol cas admetem que si al teu fill el diagnostiquen amb problemes de salut mental i tu ets psiquiatre, estic segur que faràs el possible per no medicar-lo.

Enric Torras


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top