X

(Català) Benestar i Salut Mental

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Fotografia © Xavier Almirall

Fa més de vint anys que tinc depressió. He intentat estudiar i treballar durant molts anys. Fins que em van donar la incapacitat permanent absoluta i, amb ella, una bona pila de nous problemes. I és que mai m’havia plantejat què necessitem les persones per sentir-nos bé.

Se suposa que quan un té un trastorn mental només ha d’anar al psiquiatra i/o al psicòleg i ja està. Però amb això no n’hi ha prou. El fet de no poder treballar va deixar palès que necessitava dedicar temps a una activitat que m’omplís. I aquesta activitat va ser difícil de identificar fins que vaig trobar diferents formes d’activisme. Em va quedar clar que, com jo, tots necessitem aportar a la societat d’alguna manera. Necessitem sentir-nos útils.

A més, a mi m’agrada aprendre coses noves. Crec que com a gairebé tothom. I tot i que amb la discapacitat tens descomptes, resulta car estudiar. Encara més si tenim en compte com són de minses les pensions. Ja no podia permetre’m anar a acadèmies, cursos o carreres universitàries. Innocent, vaig anar a preguntar al Servei d’Ocupació si hi podia fer cursos. Però estan reservats pels demandants d’ocupació. No conec cap curs per a persones amb discapacitat que tingui un nivell una mica elevat. Amb la qual cosa també se’m va tancar la possibilitat d’augment de l’autoestima i els beneficis cognitius que suposa aprendre coses noves.

Ni tan sols tinc dret a viure sola. Amb la meva pensió només puc escollir entre llogar un pis o menjar. De manera que estic relegada a dependre de la meva parella o d’algun familiar. No tinc dret a la independència perquè tinc un trastorn mental. I això m’emprenya.

Per no parlar de quan per qüestions econòmiques, en comptes de mèdiques, l’ICAM em va retirar la pensió. En aquells moments vaig sentir que em retiraven el dret a viure. Perquè sense la possibilitat de treballar ni tan sols hauria pogut menjar si no m’hagués mantingut econòmicament el meu marit.

I no pot faltar la necessitat de relacions socials. Unes relacions socials que, pràcticament, es veuen restringides a les persones que, com jo, tenen un trastorn mental. I no me’n queixo. Sense aquestes relacions estaria molt sola. Però la gent que no té un trastorn mental, generalment, no entén les teves crisis i s’acaba allunyant. No sempre, però sí massa sovint. I resulta dolorós, perquè ets un membre de la societat tan vàlid com el que més. Falta molta comprensió.

Per això, quan algú em parla de recuperar el meu benestar i només es refereix a qüestions de salut, m’indigno. Jo sé que el meu benestar es compon de molts aspectes. I no deixaré de banda els aspectes que he mencionat. Són imprescindibles per tots i cadascun de nosaltres i, de ben segur, que n’hi ha més.

Andrea Quintana


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top