X

(Català) Resiliència

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Fotografia © Elena Figoli

Primer de tot, m’agradaria exposar-vos la meva història de vida al llarg del meu problema de salut mental: el trastorn bipolar.

M’ho van diagnosticar als 16 anys, i, des d’aleshores ha estat una lluita constant, d’aquí ve el nom de resiliència: en la capacitat d’afrontar nous obstacles i reptes en la meva vida.

Ha estat un camí complicat, però de mica en mica ho he anat superant amb constància i valentia. Crec que adonar-se dels símptomes és un primer pas, seguir el tractament i, finalment, la recuperació amb energia i positivisme.

Ningú ha dit que això sigui fàcil. Des del primer brot, l’ingrés, els efectes secundaris de la medicació, les visites al psiquiatra, la recuperació durant uns quants mesos fins a l’estabilització…

En el meu cas, jo patia de bullying en l’adolescència quan m’ho van diagnosticar. Va ser un cop molt fort per a mi, sobretot per a la meva família. És dur que et diagnostiquin un trastorn mental, però al final ho acabes acceptant a poc a poc. Els meus pares han estat al meu costat sempre que ho he necessitat, i els ho agraeixo moltíssim.

Vaig patir una descompensació del meu estat d’ànim, des de passar a una eufòria i una hipomania exagerada, a deliris, fins a passar a un estat depressiu en què no podia més amb la meva vida i que em volia morir, amb idees suïcides.

Suposo que molts de vosaltres sabeu com condiciona aquesta malaltia i, certament, és molt dur al principi. Els psiquiatres t’ho diagnostiquen i la primera reacció és d’incertesa i d’escepticisme. Però, després, acabes pensant que el psiquiatra i l’equip mèdic (cel·ladors, infermers, psicòlegs…) tenien raó.

Els efectes secundaris són brutals! Massa medicació que et deixa tocada i enfonsada. No et lleves al matí, et costa concentrar-te, efectes secundaris en la llengua, Parkinson, rigidesa… Tot se’t fa una muntanya i penses: “Fins quan durarà això? Quina merda de vida m’espera?’

Però, al llarg del temps, et vas donant compte que la vida continua i que cal seguir endavant. Per a mi va ser molt dur començar batxillerat més tard perquè vaig estar ingressada. Però no em vaig rendir, vaig seguir lluitant! Aquesta força, la resiliència, és el que m’ha dut a lluitar i a seguir en aquesta vida.

Vaig aconseguir aprovar batxillerat. Després, vaig fer un cicle formatiu d’educació infantil i, més tard, vaig entrar a la Universitat a fer el Grau d’educació infantil.

He tingut altres crisis, un d’ells un brot psicòtic bastant difícil amb molts efectes secundaris de la medicació i amb un ingrés bastant dur. La recuperació va ser lenta, però me’n vaig sortir.

Fa un any em van diagnosticar una altre malaltia, esclerosi múltiple. Per a mi va ser un handicap que va donar un gir a la meva vida, ja que no m’esperava tenir aquesta malaltia neurològica. Vaig tenir un brot fa poc, però no he deixat de lluitar.

En conclusió, tenim un trastorn mental però això no ens ha de condicionar, no ens ha de limitar amb barreres. Som com som, però hem de lluitar. Hem de lluitar contra l’estigma! La vida continua,… i us ho diu una servidora, una lluitadora.

Moltes gràcies. Una salutació a tots els membres d’ActivaMent, sou uns cracks. Dono les gràcies pel vostre suport, pels Grups d’Ajuda Mútua iper  totes les activitats que es duen a terme per fer front a l’estigma en salut mental. També agraeixo a tot l’equip mèdic de l’Hospital Clínic que em dóna suport, tant en el trastorn bipolar com l’esclerosi múltiple.

Laura Collado


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top