X

(Català) El camí a la perfecció en salut mental

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Fotografía © Elena Figoli

       Estudia, segueix estudiant, treballa, no t’engreixis, fes esport i fes-ho millor que ningú…

       Són frases de l’èxit, o podrien ser, segons la meva opinió, la mostra de la tortura que suposa conviure amb un alt nivell de perfeccionament amb una mateixa.

       Tortura perquè no sempre arribo a complir aquests objectius i em frustro molt. Tortura perquè per qui és necessari ser sempre millor? És com si ho veiés molt clar, però em resulta impossible de canviar.

       I són mil exemples que des de fa unes setmanes intento canviar. Diuen que el primer pas es ser conscient. Però la meva ment ultra perfeccionista ja estaria: “Quan començo a canviar?, què faig primer?” I si no sóc constant: “Ets insegura, és la malaltia mental”. És a dir, o em pico irracionalment i exageradament o m’excuso i em refugio en el meu diagnòstic que poc hi té a veure.

       Parlar-ho amb els meus companys/es i amics/gues m’ha ajudat a entendre el perquè de tanta exigència i sobretot a entendre’m i acceptar-me, a estimar-me i d’alguna manera a celebrar les meves derrotes, no només els meus èxits.

       La meva intenció aquí no és afegir uns punts clau per combatre l’autoexigència, sinó fer una breu i sempre personal reflexió sobre el camí a la perfecció relacionat amb la salut mental.

       Sempre he estat una persona molt exigent, si a algú tenia que jutjar era a mi mateixa. No assimilava bé els errors, sobretot per la vergonya davant els altres. De més gran, potser de la mà de l’estrès, aquesta dosi alta a extrems m’ha portat també a perdre per moments la meva salut mental. Influint encara més en la meva autoestima. És cert que sempre en menor o major grau he pensat així, però també que hi ha causes externes que han desenvolupat en mi aquests mecanismes psicològics cap a la meva persona.

       I, sense establir una causa, ja que no tot depèn d’un únic factor, em quedo amb què no vull donar-li la mà més a aquesta forma de pensar que m’eleva a límits desbordants de perfeccionisme i culpa per no poder abastar-ho tot.

       Com a conclusió, i en el meu cas, una dosi de humor, de comprensió i recordar que hem nascut per ser humans, no perfectes ni robots, ajudarà a veure’m a mi mateixa i al meu entorn d’una altra manera. Més brindar pels errors, relativitzar i no pensar tant. Viure el moment i respirar.

       Respirem per la nostra salut, fluint amb les nostres emocions i vivències.

Laura Jareño


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top