X

(Català) És qüestió de sort?

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Il·lustració © Sergi Balfegó

       Fa poc he fet 50 anys. Durant la meva vida hi ha hagut episodis que han conformat la meva personalitat, el meu caràcter, el meu trastorn. Ara no hi ha res a fer,  però en moments clau he notat la soledat de qui se l’envia al psiquiatra i se li fa prendre unes pastilles, sense canviar per a res les condicions de l’entorn. Ara estic trist, de fet molts Nadals ho estic, perquè a l’inici dels símptomes ningú va entendre res, ni va voler entendre res, tan sols tenien clar que qui havia de canviar només era jo. Les persones del meu entorn seguien igual, aïllades del món i aïllant-me a mi; cosa que tindria conseqüències en els meus 25 anys de vida laboral.

       Pateixo Trastorn Bipolar, també anomenat el trastorn de l’afectivitat. Les empreses no volen saber res de qui estem diagnosticats. Si se’n adonen, s’inventen qualsevol excusa per acomiadar-te. Això m’ha passat vuits vegades, malgrat tenir una titulació superior. Mala Sort? No. Des de casa no es va cuidar la meva vida emocional, i jo traslladava les meves emocions a la feina. I la feina no és el món de les emocions. Ho son la parella, els amics, la família… però la feina no.

       També cal considerar com van interpretar les meves accions a la feina: normalment, les van considerar com un desafiament a la autoritat, un abús de confiança, de loquacitat… Quan he arribat a un lloc de treball m’he trobat amb moltes tensions dins d’aquella secció, tensions que desconeixia i que moltes vegades el seu origen era remot, però que influïen molt negativament en mi.

       I quan no et trobes bé, ningú pregunta, ni explica res. Simplement, ets un destorb i se’t fa fora. Ets l’esglaó mes feble i serveixes d’exemple als demés. Si tenia una baixa per depressió, la sentencia era definitiva, tenies la carta d’acomiadament damunt la taula a la tornada.

       Tot això, tan dolorós, es podia haver evitat. Només calia una mica de comunicació i saber preguntar i escoltar. Però els “homes’ de la generació anterior tan sols saben escalar, manar i humiliar. Espero que els homes i dones de la propera generació ho entenguin. Segurament, si.  Molts ho hauran viscut de molt a prop. Potser, fins i tot, a dins la seva pròpia família.

Enric Vives


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top