X

(Català) M’estic tractant amb el professional adequat?

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Predicar amb l'Exemple

Il·lustració © Sergi Balfegó

       Després d’un gran recorregut per un gran nombre de professionals de la psiquiatria i la psicologia aquí us deixo uns quants consells (o tips) perquè us atureu a pensar si l’equip o el professional que us està portant és l’adequat per a vosaltres.

       Abans que res, i aquest és el millor i el més important dels consells que us donaré, és que: Ell/ella o l’equip creguin en tu i creguin en la teva recuperació o en la teva millora. Si no, no hi ha res a fer, no podran ajudar-te en res i l’únic que faràs serà perdre el temps i frustrar-te, perquè veuràs com van passant els dies, les setmanes i els mesos i tu segueixes igual, sense moure’t, o fins i tot hauràs empitjorat. És fonamental que ell o ella cregui en tu, i que quan tu tinguis moments dolents, et pugui recordar que tu vas poder sortir-ne d’això; si ja partim de la base que ell o ella no ho creu… Com et farà veure que sí que podràs?

       Entre l’usuari i el terapeuta hi ha d’haver feeling, volent dir amb això, que hi ha d’haver bon rotlle.

       Per ambdues parts ha d’haver-hi sinceritat i honestedat. No serveix que el terapeuta ens menteixi per “alleugerir-nos” el malestar que tenim dintre o per baixar-nos l’ansietat. A més a més, l’usuari no és ximple, arribarà un moment en què se n’adonarà que alguna cosa no va bé i veurà que l’estan mentint. Quan això passi, tota la confiança que al terapeuta li ha costat tant guanyar-se, adéu i passi-ho bé; la persona usuària se sentirà defraudada. Per exemple, en el cas dels trastorns alimentaris, a la que et poses en tractament et diuen que no pots pesar-te, i que ell/ella ja portarà el control… I que cada vegada que et visites i li preguntes pel pes, et va dient que estàs estable, quan tu mateixa saps que t’està enganyant perquè cada setmana la roba t’està més estreta, i ja has tingut que canviar de talla. Un dia t’afartes, agafes la bàscula i perds la confiança total que tenies dipositada en ell/ella perquè has vist que t’ha estat enganyant.

       Hi ha una cosa pel que fa a la medicina que s’anomena Llei de Confidencialitat, essent aquesta una obligació que tenen de no poder explicar res del que passi dins la consulta. Així que, si el terapeuta comença a desacreditar-te parlant malament d’altres pacients davant teu, perquè vegis que sí se’n pot sortir d’això… mmm… pensa que després de tu atendrà a una altra persona, i potser en aquest cas t’utilitzi com a exemple!

       Si no predica amb l’exemple… És molt fort que et digui que has de fer això, quan ella mateixa no ho fa. I tu ho saps! O no pots fer això, i ella és la primera que ho fa! Amb un exemple ho entendreu millor: és el típic exemple de quan et diuen que no hauries de fumar, i qui t’ho està dient, saps de sobres que és fumador! O en el meu cas, en temes de trastorns alimentaris, a vegades sol passar que et donen unes pautes alimentàries, que qui te les dóna, és incapaç de complir-les! Que et diguin: “Sí, sí, per menjar, primer, segon, pa i postres”, i llavors te la trobes a ella, menjant sola, amb un Tupper, i a dins havent-hi dos trossos d’enciam!

       Sabràs també que no és el teu terapeuta quan surtis de la consulta i tinguis la mateixa sensació que abans d’haver-te visitat. Si això es repeteix en vàries sessions, clarament, aquest no és el teu terapeuta; o fins i tot, si quan surts, surts amb una sensació de malestar pitjor!

       Anar a teràpia no pot ser anar a un combat. És a dir, si cada vegada que et visites acabeu com el gos i el gat, barallant-vos, això tampoc t’ajuda. Millor fer un canvi.

       Si totes les sessions de teràpia són iguals: un monòleg en el que tu parles i parles, i ell o ella t’escolta i no diu res. Per una banda està bé perquè et desfogues i ho deixes anar tot; però per l’altra banda, si no et pot donar consells ni t’ajuda a buscar possibles solucions… de què et serveix? Llavors la monoteràpia no serveix.

       Si et ve contínuament amb amenaces o exerceix mal el poder que té per sobre teu: quan això succeeixi, el pacient comença a agafar-li por d’anar a teràpia, i fins i tot al mateix terapeuta. Quan això passi, el pacient ja no podrà obrir-se de nou, no serà capaç d’explicar-li tot a aquella persona. Partint d’aquí, aquesta teràpia ja no serà fructífera. Des del moment en què se li agafa por i es veu a l’altre com a l’enemic, penses que: “Això no ho dic, no fos cas que…”, o “li explico això perquè estigui més content…”, a partir d’aquí la teràpia és un conte xinès, ja no serveix de res.

       Si el professional que et comença a portar no sap ni per on agafar-te… Tanca la paradeta i marxem! Això sol passar per falta d’experiència. Alguns casos els queden molt grans a alguns professionals. O potser el dia que parlaven del teu tema o del teu problema, feia campana amb els seus col·legues.

       Sabem que és un bon terapeuta per nosaltres si congeniem amb ell o ella i notem que empatitza amb nosaltres. També ho sabrem si al sortir de la consulta sortim amb les idees més clares i amb una sensació major d’alleujament.

       Sabrem també que és el correcte perquè s’implica amb nosaltres, vetlla per la nostra salut mental i vol que la nostra qualitat de vida millori tant com sigui possible. Jo penso, i posaria les mans al foc, que un bon terapeuta fins i tot ha de “portar” a alguns dels seus pacients a casa, i allà ha de seguir pensant en com podria ajudar-lo.

       Fins aquí puc explicar… I voldria donar les gràcies a tots aquells professionals que m’han portat durant tots aquests anys, amb més o menys cura, ja que sense ells aquest article no hagués sigut possible.

Nina Febrer


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top