X

(Català) Recuperar-se de les limitacions de tenir un trastorn mental

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

caminar-por-las-nubes

Fotografia © Kasia Derwinska

       Moltes de les persones que tenim un trastorn mental, sigui des de fa poc temps o cronificat, evidentment tenim limitacions. Però jo mateixa en dies bons, quan em vénen les idees al cap i li dono voltes, he tret algunes conclusions del que em sol passar i, com potser no sóc un cas aïllat, ho comparteixo amb vosaltres per si us pot ajudar.

       Una limitació molt comuna és el cansament. Moltes vegades degut al son poc reparador o al insomni. Això comporta tenir molt poca activitat, quasi no sortir de casa i anar quedant aïllats o amb moltes menys relacions socials i familiars.

       És molt coneguda la frase, però no sé qui és l’autor –possiblement un escriptor d’humanitats– que diu: “On no hi ha amor, posa-hi amor i trobaràs amor”. Li he donat voltes al cap moltes vegades, i l’altre dia vaig pensar que aquesta idea es pot aplicar, amb diferents matisos, a aquesta apatia que ens aclapara. Agafant aquesta idea diria: “On hi ha desgana, posa-hi ganes i te n’entraran”. M’explico.

       En plena crisi, del trastorn que sigui, no estem per a res; volem dormir i desaparèixer del mapa, tot i que ens costa molt agafar una estona el son i les hores es fan inacabables. Però, si quan millorem una mica intentem fer l’esforç de reprendre alguna activitat, ni que sigui ocupant-nos més de les coses de casa, estant menys hores al llit,  enganxant-nos altra vegada a cultivar algun hobby que tenim arraconat… Poc a poc, potser molt lentament, podem estar més actius i això és molt positiu. La primera vegada potser només aconseguirem fer coses uns pocs dies, la segona alguns dies més, i la tercera haurem de renunciar a l’esforç al 3r dia. No cal amoïnar-s’hi. Tot és començar i recomençar a posar-hi ganes, encara que aquestes siguin minses.

       Com més ocupat tinguem el cap fent alguna cosa, menys voltes involuntàries donem a la nostra situació. I si ho aconseguim ens omple d’esperança pensar que, tot i que potser no serem com abans de posar-nos malalts, sí que hem donat un gran pas endavant. I sobretot, que tornem a ser capaços de fer coses. Com més ens hi entrenem, més recursos tindrem per a pensar quan tornem a baixar al pou. En millorar, tornarem a repetir aquesta experiència i cada vegada quedarà més fermament assentada en els nostres plans de recuperació temporal.

M. Carme Samaranch


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top