X

(Català) La prima línia que separa la casualitat de l’al·lucinació

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Tormenta

     Fotografia © Kasia Derwinska

 

     Quan començava el meu brot psicòtic, en funcionar-me el cap més ràpid del normal, no feia més que fixar-me en els petits detalls, i els petits detalls començaven a construir causalitats. Dos successos que apareixien propers en el temps, per simple atzar, començava a interpretar-los com relacionats entre si.

     Quan vaig començar a pensar que podia ser l’enviat de l’apocalipsi, frases soltes de les notícies del telediari, petits fragments de converses dels debats, començaven sent detalls que es convertien en quelcom més que casualitats, en causalitats.

     “Avui ha mort una persona sobtadament mentre jugava a handbol.”- Deia una notícia del telenotícies.

     Començava a escoltar la notícia amb estranyesa i em preguntava: Per què m’he fixat en aquesta notícia, si no m’havia fixat mai en les notícies d’aquest tipus? Però la malaltia transformava aquesta estranyesa en causalitat: “A veure si seré l’enviat de l’apocalipsi en realitat i la gent començarà a morir sobtadament perquè s’està acomplint l’apocalipsi”-, era la transformació que feia la malaltia d’un petit detall en causalitat.

     Crec que a aquestes transformacions se les defineix com ideacions delirants, autoreferencials. No són com les al·lucinacions auditives o les visuals, són molt més elegants. Començava a interpretar de manera equivocada la realitat. Interpretava coses que no estaven ocorrent, però encara no havia tingut al·lucinacions, ni auditives ni visuals.

     Així, anaven succeint casualitats, que jo em prenia com causalitats, i m’anava fixant en totes. Al principi ocorrien amb una certa freqüència però, al cap de tres setmanes, la freqüència s’havia multiplicat per vuit, almenys.

     Jo no ho sabia perquè fins ara no havia travessat cap malaltia mental de tal magnitud, però hauria de ser fort, molt fort, perquè a partir de llavors passarien coses que farien, cada vegada més, que pensés que podia ser l’enviat de l’apocalipsi.

     I el que m’esperava encara menys, era que aquestes casualitats, que jo interpretava com causalitats, se les havia de començar a inventar el meu cap. Començaria a tenir al·lucinacions.

     Em vaig començar a adonar quan aquestes causalitats es van traslladar a la consola de videojocs. En dir veritat, no em vaig adonar d’això, tristament, fins després de començar a prendre’m l’Olanzapina. No m’adonava que estava començant a tenir al·lucinacions.

     Fins llavors, tot podia ser, tot podia succeir, em fiava del meu cap perquè, fins ara, no m’havia passat res igual. Llavors van començar a succeir causalitats fins a la consola de videojocs.

     “Els nostres conductors estan preparats per assaltar el món. Ho estàs tu?”- Deia la veu digitalitzada d’un joc de cotxes.

     “Abaixaran els àngels i necessitem que estiguis preparat.”- Era el que interpretava el meu cap d’aquella veu digitalitzada.

     Estava traspassant la prima línia que separa les casualitats de les al·lucinacions. La interpretació que jo feia, va començar a ser el que percebia el meu cap, oblidant-se per complet de la interpretació real. Començava a provocar les causalitats. Començaven les al·lucinacions auditives.

     Per això, en el meu cas, es van instal·lar en mi, primer, les al·lucinacions auditives perquè vaig començar a interpretar equivocadament el que deia la tele, la ràdio i la consola de videojocs.

     Que les causalitats es donessin a la tele, a la ràdio, d’acord, era possible perquè eren mitjans controlats per l’ésser humà; però que les causalitats ocorregueren a la consola de videojocs, en un mitjà a on tot està programat, no podia ser, haurien començat a ser al·lucinacions.

     Potser perquè és més fàcil interpretar equivocadament només veus, que no tot un camp visual, es van instal·lar dins meu primer les al·lucinacions auditives. D’una manera semblant, després passaria de tenir al·lucinacions auditives a tenir-visuals també.

     Les al·lucinacions auditives començaven a transformar el camp visual, a partir que controlaven el so a aquest camp visual.

     Per descomptat, que l’estratègia que va utilitzar la malaltia per intentar conquistar-me va ser increïblement formidable. Com formidable és el nostre cervell, el nostre cap. Per això l’estratègia de la malaltia és així, perquè utilitza el nostre cervell.

     Així en haver travessat aquesta malaltia mental, m’he adonat de l’excel·lent que pot arribar a ser el meu cap. Llàstima que aquesta excel·lència només la va esprémer una malaltia mental i no la pugui utilitzar en el dia a dia.

     Només espero, algun dia, estar recuperat al cent per cent. Serà llavors quan el meu cap haurà fet una estratègia increïblement formidable per vèncer la malaltia. Serà llavors quan, al coliseu de les neurones, aquestes es posaran dempeus a aplaudir. Llavors podré dir-me: formidable.

Alfonso Gálvez


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top