X

(Català) Reflexions sobre l’Estigma

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Estigma

Il·lustració © Mireia Azorin

     Esquizofrènia, depressió, trastorn bipolar… són paraules conegudes per la major part de la població. Així i tot, és curiós el poc que sap la societat sobre aquests termes. A més, són paraules que tenen connotacions negatives. Aquestes connotacions són com una “tradició” que s’ha traspassat de generació en generació al llarg de la història. Seria impossible per a mi tractar d’analitzar el perquè d’aquestes connotacions, de manera que intentaré analitzar i donar la meva humil opinió d’aquest perquè en l’actualitat.

     Simplement, el fet que hàgim passat o estem passant un trastorn no hauria de ser una oportunitat per a què siguem discriminats, per a què siguem considerats diferents a la resta de la societat. Que una persona hagi passat per una, dues o tres depressions no hauria de ser una oportunitat per definir-la com depressiva. Que una persona hagi passat per un, dos o tres brots psicòtics, no hauria de ser una oportunitat per definir-la com psicòtica.

     Però és tant el temps de tradició de discriminació de la societat cap a diferents col·lectius, que discriminar, encara que no ens adonem (encara que nosaltres no vulguem discriminar), és més fàcil. És més fàcil per al nostre cervell trobar la paraula “psicòtic” que les paraules “persona que ha passat per un brot”, per exemple.

    Així, pot passar -i passa- que fins i tot una persona que ha passat per un brot psicòtic es refereixi a una altra que ha passat per la mateixa experiència, com “psicòtica”. És a dir, és possible que la mateixa discriminació passi fins i tot dins del col·lectiu.

     Això fa que el procés per acabar amb el rebuig cap a un grup humà no es produeixi de la nit al dia, sinó que sigui un desenvolupament que trigarà molt de temps, per la seva complexitat. Aquest procés l’ha de començar molta gent, entre ells el propi col·lectiu.

     Actualment, aquesta discriminació cap a les persones que patim o hem patit un trastorn mental es forja a través de diferents mitjans, sent els principals alguns mitjans de comunicació.

     Quan succeeix un acte violent provocat per algú, aquest es sol atribuir a algun tipus de trastorn, normalment a l’esquizofrènia. I jo em pregunto: és que els actes violents només són atribuïbles a les persones que hem patit o patim un trastorn? Doncs clar que no, però és que estem assistint a una de les maneres que té la societat de discriminar: atribuir-nos actes violents.

     No ens mereixem que certes accions s’atribueixin als nostres trastorns. Però això no és el pitjor. El pitjor és que, finalment, la gent creu que un determinat tipus d’accions són conseqüència d’aquest trastorn.

     Això passa perquè hi ha una total desinformació en la societat sobre els trastorns mentals, fet que provoca que alguns mitjans de comunicació atribueixin aquestes accions a certs trastorns. El desconeixement fa que alguns mitjans aparentin tenir dades i donar informació sobre el tema, però el problema ve quan es dóna una informació inexacta.

     Així, per a la societat en general, es crea la visió, l’estigma, que som perillosos. Això es plasma d’una manera evident, per exemple, en la proposta de reforma del Codi Penal. Segons aquesta proposta, som Subjetos Peligrosos.

      És molt fàcil per a la societat que els perillosos siguem aquells a qui, alguna vegada, quelcom ha funcionat malament allà dalt. Encara que això no hauria de ser una oportunitat per a discriminar-nos, per a què ens qualifiquin de perillosos.

    Ara vaig a buscar informació sobre el meu tipus de trastorn: trastorn esquizoafectiu… Bé, millor no. Aquesta informació pot haver-la creat gent que estigui influïda per aquesta discriminació que practica la societat cap a nosaltres. Així que vaig a buscar la informació a l’únic lloc que no pot estar manipulat: el meu cap. El meu cap és l’únic que pot saber exactament el que m’ha passat, com m’ha passat i per què motiu m’ha passat. El meu cap és, també, l’únic que sap exactament com sóc.

     Vaig a pensar només sobre les paraules “esquizo” i “afectiu”. El que em ve al cap m’agrada: sóc una persona que sento un afecte esquizofrènicament desenvolupat cap a l’ésser humà. Això vol dir que penso que puc fer un món millor per a les persones, que les vull a totes, que penso en elles globalment, en conjunt, tot i que, per això, primer hagi estat necessari pensar que les podia salvar de l’apocalipsi.

     Així que sí, des del meu punt de vista, que puguem viure en un món millor, amb trastorns però sense trastornats, és possible.

     Per a mi, tenir un trastorn no és una cosa tan negativa, no creieu?

Alfonso Gálvez


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top