X

(Català) Un Trastorn Mental Sever? Si tan sols és Depressió!

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Invierno - Depresión

Fotografia © Elena Figoli

     Escric aquest article per reflexionar sobre una forma molt particular d’estigma en salut mental: la seva minimització i/o banalització. Ho faig pensant en un comentari que vaig rebre fa poc. Una persona, a qui respecto intel·lectualment per la seva educació i formació, em va dir: “Ets molt generós, dius que tens un trastorn mental, però tan sols és depressió”.

     No sé si això succeeix amb altres diagnòstics, però és una cosa molt usual per a la depressió, respecte de la qual hi ha la creença, bastant generalitzada, que no és una cosa greu. En aquest sentit, la majoria de persones pensen que viure una depressió és com passar una tristesa: és una cosa negativa, ja que suposa patir, però tampoc és gran cosa.

     Tant de bo fos així, com creu tanta gent. Lamentablement, la depressió no només afecta la teva qualitat de vida, sinó també a l’Esperança de Vida. Si tens una depressió, estadísticament, vius molt menys que la resta de la població. Envers aquest tema, les dades varien de manera significativa en funció del context social i cultural en el qual es fan les investigacions, i no tinc dades específiques d’Espanya. No obstant això, per a un context similar al nostre -amb un Sistema Sanitari Públic, Gratuït i Universal-, depenent del tipus de diagnòstic -perquè hi ha diverses formes de depressió-, del gènere -perquè ser home és una variable que influeix negativament- i de si hi ha o no comorbiditat amb abús de substàncies -la qual cosa passa gairebé a la meitat de persones afectades-, s’espera que visquis entre 8 i 20 anys menys. En definitiva, per a un home diagnosticat d’un Trastorn Depressiu Major i sense una presència conjunta d’abús de substàncies, com és el meu cas, l’esperança de vida es redueix gairebé 11 anys.

     És veritat, això són simples números i no prediuen res concret. Només expressen una tendència general. La seva gravetat, però, hauria de fer que el tema fos socialment conegut. Però no ho és. I aquest desconeixement em fa encara més cridaner ja que en l’actualitat és una de les patologies més freqüents en el món. En aquest sentit, segons l’Organització Mundial de la Salut, la depressió és la tercera causa de discapacitat en el món i el 15% de la població d’Europa passa o passarà al llarg de la seva vida almenys per un episodi de depressió. A més a més, a Espanya el 12% dels anys viscuts amb discapacitat es deuen únicament a aquesta patologia.

     I per al cas de la Depressió Major, no importa que sigui un trastorn mental sever, la qual cosa significa crònic i greu. La majoria de persones continua pensant que “només és una depressió”. Així, encara que tant la qualitat de vida com l’esperança de vida es redueixen considerablement per als que ho vivim, per a bona part de la societat sembla que exageres, que ets una mena de simulador, un farsant. Et fas passar per un malalt mental, però no ho ets.

     Aquesta altra cara de la discriminació, que t’acusa de fingir o exagerar els símptomes, està molt estesa i acceptada en la societat. Fins i tot per a les baixes laborals, moltes persones consideren que estafes a la Seguretat Social. No va ser aquest el meu cas, ja que no vaig deixar de treballar més d’una setmana, però qui no et coneix i escolta el teu diagnòstic sol preguntar-te: “Quant de temps “pillas-te” de baixa?”. Com si aquesta fos una dada significativa per valorar el teu estat. Així, tot i que no t’acusin directament, et presenten la seva suspicàcia.

     Ara bé, no us penseu que tan sols la societat ens discrimina. Com succeeix amb altres diagnòstics, l’estigmatització comença per un mateix, quan reproduïm els prejudicis socials, autoestigmatizándonos. En aquest cas, és usual trobar entre qui portem aquest diagnòstic la reacció: “Jo no sóc un malalt mental, ‘tan sols’ tinc depressió”. Una cosa semblant, crec, passa amb les persones diagnosticades d’un Trastorn de la Conducta Alimentària: conscient o inconscientment busques distingir-te de les etiquetes sobre les quals recauen els pitjors prejudicis: Esquizofrènia, Trastorn bipolar, Trastorn Esquizo Afectiu, Trastorn Obsessiu Compulsiu, Trastorn Límit de Personalitat, etc. La bogeria, el que socialment s’entén com a bogeria, té molt mala premsa. I ningú vol patir les conseqüències de la discriminació.

     Així, als qui portem l’etiqueta de Trastorn Depressiu ens costa veure’ns com a part del col·lectiu de salut mental. Saps que no estàs bé, fins i tot pots acceptar que necessites ajuda psiquiàtrica o psicològica, però busques mantenir la distància amb la resta de diagnòstics i, per tant, amb les persones que porten aquestes altres etiquetes. Potser per això és tan difícil trobar persones amb aquest diagnòstic en les associacions d’usuaris/es.

     Ara bé, la meva (mala) experiència em va ensenyar que aquests prejudicis són tant o més perjudicials que els propis símptomes. I les barreres han de començar a trencar des de dins. Sincerament, si no fos per la meva participació en les associacions d’usuaris i el vincle amb altres persones que saben què és passar per un problema de salut mental, crec que no m’hagués recuperat. Pertanyo a un col·lectiu discriminat i, per canviar aquesta situació, el primer és no reproduir un mateix aquestes idees discriminatòries.

Hernán Sampietro


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top