X

(Català) L’Anorèxia, explicada des de la meva experiència

Sorry, this entry is only available in Catalan and European Spanish. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

El pes al cap

Fotografia © Elena Figoli

     Em dic Nina i porto més de 14 anys en aquest infern que no em deixa viure en pau amb mi mateixa. Dedico aquest article a totes aquelles persones que desconeixen aquesta malaltia o que creuen d’ella coses que són totalment errònies, com per exemple, que només volem estar primes i ja està; cosa totalment absurda i falsa.

  Què és l’anorèxia? És una malaltia que ens enganxa, com una addicció. Cada vegada volem més i més. I, un cop arribem al pes que volíem, volem (baixar) una miqueta més.

  Per res del món volem viure sense aquest refugi que ens aporta seguretat: el control del menjar. Nosaltres ens pensem que amb la primesa ho podem controlar tot i, fins i tot, que aquesta primesa ens portarà a la felicitat. Solem tenir una baixa autoestima, encara que si anem baixant de pes, aquesta va pujant a poc a poc.

     Així, pot ser que arribi un moment que el teu estat nutricional sigui tan pèssim que perdis el seny i la raó. Llavors serà necessari un ingrés forçós per a recuperar-te una mica, ja que en aquest estat el teu cap no raona correctament.

     El camí de perdre pes és el més còmode. Potser és l’únic que coneixem, perquè l’hem adoptat durant molt de temps, i és l’únic que ens dóna certa seguretat. Sent realistes, a qui li agrada el desconegut?

     Aprens a ser una noia molt llesta, capaç d’enganyar molt, i molt bé, durant molt de temps. Però sols sentir-te buida i molt, molt sola, cosa que agreuja més encara la malaltia. Deixes de quedar amb gent, et tanques en tu mateixa, vius en el teu món de calories, exercici, dietes, bàscula…

     Aquesta malaltia ens ho treu tot. Perdem treball, amics, família, parelles… però sobretot l’alegria de viure. L’alegria i el voler fer coses es perden, no ens veiem futur ja.

     Anorèxia i bulímia són dues cares de la mateixa moneda: en elles el desig d’estar primes és un impuls. Però espero que quedi ben clar que tant l’anorèxia i com la bulímia no es redueixen només al fet que una dona o home -perquè cada vegada són més- vulguin veure’s prims al mirall. És més, és un estil de vida, una forma d’enfrontar-se a la vida, als problemes diaris, al dia a dia… No és que “aquestes nenes no mengen perquè volen estar ‘reflacas’“, sinó que manifesten o s’expressen mitjançant el menjar. El símptoma -vòmit, restricció, hiperactivitat, laxants…- expressa allò que no t’atreveixes a dir amb la veu.

     Algunes persones utilitzen la fam per a enfrontar-se a les seves pors, altres per a destruir-se. No saben per què, però volen o senten que han de ser castigades -normalment, ve d’abusos en la infància-. Aquestes persones ho tenen més difícil, ja que han d’aprendre a perdonar-se, acceptar-se i a estimar-se.

     Cal dir que si un mateix no vol canviar, res ni ningú podrà fer-nos canviar. Tot depèn d’un mateix, ja que ni els millors psicòlegs ni els millors psiquiatres podran fer res per una persona si ella no es deixa portar.

     El que s’intenta en la recuperació, a part de recuperar un pes mínim estable, és treballar a nivell cognitiu tot tipus de pensaments màgics que puguis tenir. Es tracta que sàpigues afrontar el dia a dia sense refugiar-te en el menjar ni en el cos.

     Una persona recuperada s’ha de sentir a gust amb si mateixa. Recuperar és tornar a viure amb normalitat, és aconseguir que les obsessions desapareguin i no passar-te el dia pensant en el que has menjat o en el que menjaràs. No sentir-te culpable per tot, estar emocionalment estable i no estar oscil·lant de l’eufòria a la depressió una i altra vegada. És no voler morir-se per haver-te engreixat mig quilo. És obrir-se al món i deixar de creure que l’univers gira al voltant de nosaltres. És tornar a tenir relacions socials, gaudir d’una reunió amb els amics encara que calgui menjar. És no matar-se fent abdominals…

     Tot això ho he viscut jo en les meves pròpies carns i és un món que, si caus en ell, el millor que pots fer és demanar ajuda. Quant més aviat la demanis, millor serà, doncs quant més trigues més et vas cronificant i més costa sortir d’això.

     Està clar que si una vol, pot sortir d’això. Ara bé, ha de posar-se ferma i ser molt fidel als seus terapeutes o al seu equip mèdic, seguir totes les seves indicacions, i així sortirà endavant. Hi ha esperança, però ningú va dir que fos fàcil. La recuperació passa per alts i baixos, però existeix. De fet, jo he conegut diverses persones que avui en dia estan perfectament recuperades, així que no perdem l’esperança que algun dia nosaltres també puguem estar recuperades.

Nina Febrer


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top