X

Sobremedicació imposada (1996-2017)

Més de 20 anys amb una sobremedicació brutal a base de psicofàrmacs (antipsicòtics, antidepressius, estabilitzadors de l’ànim, ansiolítics/hipnòtics…).

SENSE rebre informació
SENSE poder triar
SENSE reconèixer ni donar importància als efectes secundaris.
.
¡(SOBRE)Medicada des de els meus (15) anys!
.

Llistat incomplet (*) i invivible:

Valdoxan (agomelatina) / Prozac (Fluoxetina, cápsulas y comprimidos) / Cymbalta (duloxetina, cápsulas) / Seroxat (Paroxetina) / Esertia (escitalopram) / Rexer (mirtazapina) / Deprax (trazodona) / Xeristar (duloxetina) / Vandral Retard (Venlafaxina)
Clopixol Depot (injectable d’alliberament prolongat, zuclopentixol) / Clopixol Acufase (injectable, zuclopentixol / Cisordinol (injectable, zuclopentixol) / Haloperidol (gotes) /Nemactil (periciazina, gotes) / Largactil (clorpromazina, gotes) / Invega (paliperidona, comprimits) / Zyprexa (olanzapina, pastilles bucodispersables) / Abilify (aripiprazol, pastilles) / Psicotric (Quetiapina)
Dalparan (zolpidem) / Orfidal (Lorazepam) / Loramet (Lormetazepam) / Noctamid (Lormetazepam) / Valium (Diazepam) / Tranxilium (clorazepato dipotàsic) / Sedotime (ketazolam) / Trankimazin (Alprazolam) / Lexatin (Bromazepam)
Trileptal (oxcarbazepina)
Plenur (carbonat de liti)

El que li heu fet al meu cos i la meva ment entre…

pastilles comprimits càpsules gotes injectables
Glaxo Smith Kline Lilly AstroZeneca Merck Sanofi Novartis Roche Servier Pfizer Janssen Sanofi-Aventis
… mai s’hauria d’haver permès.
.

Com seria JO sense aquest passat fàrmac(i)lògic?

Ilustración © Marta Plaza

.
#Psistema
# AbúsDePoder
# Sobremedicació
# PsiquiatriaPatriarcal
# IndústriaFarmacéutica
# NoEraMandraEraSobremedicació
# LaNostraSalutElVostreNegoci
# LaSalutNoÉsUnNegoci
# Desmedicalizació
# Deprescripció
# FarMafia ⇒ farmacèutiques como empreses privades que primen el seu negoci i rendibilitat per sobre de la nostra salut.
.

(*) Aconseguir el meu historial clínic psiquiàtric complet, encara que he fet diversos intents, no m’ha estat possible mai. Em donen abans informes i proves dels anys 80 en altres especialitats (amb menys que ocultar, potser?) que el meu historial psiquiàtric (propi, em pertany) on figurin els tractaments diversos i abusius que em van anar pautant junt amb els efectes secundaris que vaig anar presentant (des d’alteracions en el moviment, formiguejos constants, pèrdua de força en extremitats, retirada de la regla per l’esclat de prolactina, augment de pes, alteracions metabòliques, problemes bucodentals, alteracions en la son per excés o per defecte en iniciar la retirada de medicació, absències i llacunes en la memòria…). Tampoc aconsegueixo acarar amb el meu historial les vegades que em van anar ingressant, ni totes les ocasions en què vaig ser lligada i maltrAtada* en les seves unitats de tancament.

Reconstruir la meva vida amb les òbvies llacunes que crea haver estat anys i anys amb dosis altetes dels medicaments reunits en el llistat (que només són els que he estat capaç de recordar o de trobar en els meus propis escrits) es torna així un més difícil encara, com l’equilibrista en el circ al qual en el seu passeig per la corda fluixa li afegeixen cinc, sis, no:

set! maces amb les quals fer malabars.

En els meus desitjos, un sobresurt fort: tant de bo poder denunciar el que em vau fer des d’aquests espais que haurien de ser de cures i en canvi van ser de maltractament i violències. Tant de bo tenir força per a assenyalar-los no sols públicament sinó per a portar-los a un jutjat i si allí tanquessin també els ulls, com fa la societat, pujar de graó i denunciar més amunt, més amunt, més amunt. Tant de bo tenir els diners i sobretot la capacitat emocional de suportar aquest desgast durant el previsible llarg procés judicial -el sistema se sosté a si mateix, ja saben-, però aconseguir que us empaperin, aconseguir canvis legals i que un grapat de vosaltres, professionals de salut mental, us veiéssiu forçats a deixar aquesta professió en la qual trieu acompanyar la nostra vulnerabilitat amb més violències. Tant de bo, encara que la Justícia a mi m’arribés tard, arribés a temps per a tantes de les meves companyes avui encara indefenses a les vostres mans i en les del psistema podrit, violent, coercitiu, opac.

Per mi, per ella, per totes: ja n’hi ha prou.

Prou de pautes farmacològiques sense sentit com les que vaig tenir durant més de 20 anys; prou de violències i imposicions en psiquiatria; de tapar ben a baix el mal amb pastilles que ens impedeixin fer-li front; prou de corretges, d’injeccions, de coerció i abusos de poder; prou de por i submissió; prou de necessitar impulsar col·lectivament estratègies de supervivència enfront de vosaltres, els nostres “cuidadors” i/o terapeutes. Prou de que sigueu un problema afegit en les nostres vides, com si no tinguéssim ja bastants!

Ja n’hi ha prou. La por ha de canviar de
bàndol. I, sabeu? …ja comença a
fer-ho.

Marta Plaza / @Gacela1980

Nota: *maltractada


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top