X

Ser mare amb problemes de salut mental?

Il·lustració © Rosa Rubio

Tinc trenta-tres anys i totes les meves amigues estan sent mares. Les veig i a mi també m’entren moltes ganes de ser-ho. La veritat que em ve molt de gust, que el meu rellotge biològic està cridant al meu instint maternal. Però tinc diagnosticat trastorn bipolar. Aquest “però” no hauria d’existir, encara que existeix.

Hi ha moltíssimes persones sense diagnòstics que, de manera objectiva, no haurien d’haver estat mai pares, però això ningú s’ho va plantejar. A ningú li passa pel cap dir-li a algú que se suposa que està “sà”, que seria millor que no tingués fills. Ningú li diu a algú que se suposa que no té cap problema de salut mental que ha d’estar bé i preparat per a tenir-los. No se’ls exigeix aquesta responsabilitat, no se’ls mira amb lupa, no són el blanc de l’arma que apunta als mals pares. I en el cas que siguin mals pares, doncs bé, són coses que passen o és el seu problema.

Ara bé, si tens un trastorn mental sembla que tothom és algú per a aconsellar-te si ser-ho o no ser-ho. Sembla que has d’estar hiper preparada, que has de demanar permís, buscar l’aprovació dels teus i fins i tot de la societat. La por de fer-lo malament t’envaeix perquè això seria que només has pensat en tu, que no has estat responsable i que no has contemplat que tens diagnosticat problemes de salut mental.

Fins i tot si et planteges ser mare, tu mateixa fas un estudi previ a veure si podries fer-ho bé o no. A veure si estàs preparada o no. A veure si seria bona idea o no. I parles amb metges, busques informació, cerques altres dones que ho hagin viscut… Sembla que facis una tesi per a decidir si pots o no pots portar vida a aquest món. I bé, per no parlar ja dels psicofàrmacs, que no sé si ho fan a propòsit o què passa, però la majoria de medicació que ens donen és incompatible amb l’embaràs i/o la lactància.

Però parlo del cas de les dones, perquè realment no sé si als homes se’ls exigeix tant, no sé si se’ls fa plantejar tant les responsabilitats que comporta tenir un fill. Crec que no, juraria que no. I em sembla tremendament injust.

Bé, doncs tot això em sembla fora de lloc. Tenir un diagnòstic no et converteix en mala mare ni en mal pare, de la mateixa manera que no tenir-ho tampoc et converteix en bon pare o bona mare. I sospesar els pros i els contres, i mirar si ens sentim preparades i si podrem donar bona vida als nostres fills considero que ho hauríem de fer tots. A part que el més comú és ser mare amb parella i hauria de ser una responsabilitat compartida.

Per no parlar ja de quan et comencen a dir que li pots passar el trastorn al teu fill perquè és hereditari i busquen generar-te culpa. Jo aquí ja és que ric per no plorar. Quants problemes de salut són hereditaris? Molts, moltíssims, però sol veig assenyalar amb el dit al nostre col·lectiu. Igual és que no veig més enllà, pot ser perquè això m’esquitxa de manera directa. Però és que em toca la moral, perquè si m’acabo decidint per tenir fills pot ser que ho heretin, però també pot ser que no (en la meva família, de nou oncles a un li van diagnosticar esquizofrènia i de més de vint cosins només jo he desenvolupat trastorn bipolar).

I bé, per aquesta regla de tres, doncs deixem de procrear perquè existeixen molts problemes de salut i tard o d’hora morirem i tots patirem en algun moment en aquesta vida, així que bé, seguint el vostre plantejament doncs millor no néixer. O com va això? A part que en el suposat cas que l’heretés, jo tindria experiència en el tema i segurament tindria més eines per a afrontar una situació així que no una mare sense experiència en el món de la salut mental que no coneix res del tema, però això és igual.

La cosa és que sembla que si tens un trastorn mental has de medicar-te, callar-te i no molestar, i si no tens fills millor. I m’enerva! No sé si seré mare, i si ho sóc no sé si seré bona mare, però el que sí que sé és que ho intentaria ser amb totes les meves forces. I veig injust l’examen previ que hem d’afrontar als ulls de la societat perquè igual sóc molt més capaç que persones sense cap diagnòstic psiquiàtric. I a elles les deixen adoptar i les deixen procrear sense posar-les en entredit.

Alba Urso


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top