X

Quan l’autodefensa s’entén com a “discriminació”

Il·lustració © Hernán Sampietro

En temps neoliberals, voxonians, bolsonarians i trumpistes, la idea de la “igualtat” comporta alguns paranys. És comú sentir que “totes les opinions són vàlides” per a després constatar que, en realitat, aquest “totes”, fa referència, principalment, als qui estan i sempre han estat en les situacions més privilegiades dins de l’estructura social (oh, sorpresa!).

Els paranys de la igualtat són possibles perquè estan fonamentades en una fal·làcia liberal (que assumim com un ideal) de la il·lustració europea: tots, pel simple fet de ser humans, som iguals. O, dit d’una altra manera, estan fonamentes en la falsa idea que aquest “totes”, ens inclou realment a totes.

Res més lluny de la realitat: no a totes la policia ens demana identificar-nos pel nostre aspecte físic o color de pell; no a totes ens prohibeixen treballar legalment, per a condemnar-nos a sobreviure amb base en l’explotació i així mantenir als qui ens exploten; no a totes ens fa por que el següent any ens facin fora d’aquest mateix país, que a més històricament ens ha saquejat; no a totes ens intimiden les mirades en llocs públics per anar amb la parella de la mà, o per com llueix el nostre cos; no a totes ens fa por caminar soles a la nit per si ens violen; no a totes ens criminalitzen per decidir sobre els nostres propis cossos; no a totes…

A continuació, comparteixo reflexions personals sobre tres paranys de la igualtat en temps neoliberals i de la (ultra)dreta (i fins i tot, de l’esquerra) blanca europea; i sobre com s’han colat en el moviment associatiu de salut mental

1. Estem en condicions socials d’igualtat?

La falsa idea d’igualtat (també se li podria dir “la idea neoliberal de la igualtat”) desconeix que, estructuralment, la nostra societat està muntada des de posicions de poder que són desiguals. És a dir, que situen de manera automàtica i sistemàtica a algunes persones en una posició d’avantatge, i a altres en desavantatge. Per això mateix, aquesta idea de la igualtat és perillosa: en fer-nos creure que ja estem en condicions socials i polítiques d’igualtat, invisibilitza les situacions en les quals es fa evident que això no és així. Des d’aquí, es fa impossible que puguem revertir-les.

En aquest mateix sentit, en ometre que existeixen relacions desiguals de poder, aquest parany pot fer que sembli que totes estem exposades a les mateixes violències i a les mateixes formes de discriminació, així com als mateixos privilegis i oportunitats. I, fins i tot pitjor, fa creure que quan et defenses d’això que et violenta estàs “discriminant” a qui et violenta. O que estàs faltant al valor de la “diversitat”.

Posicionar-te en contra del que t’exclou i violenta històrica i sistemàticament, no és discriminació, és autodefensa.

Dit d’una altra manera, de sobte ocorre que, si et declares “antifeixista” en un acte d’autodefensa, se’t diu que “discrimines” o que “vulneres drets d’altres persones per com pensen o opinen”. És així com la teva pròpia situació d’exposició a l’agressió és apropiada pel teu agressor per a dir que tu l’estàs agredint a ell; i llavors, et desacredita com a denunciant. Altres exemples concrets d’això serien: dir-li “racista” a una persona racialitzada per denunciar el racisme que viu; pensar que l’antifeixisme és un posicionament feixista cap al feixisme; pensar que quan les persones boges decidim fer espais “en primera persona” (sense professionals i/o familiars que no parlin com a boges) som excloents o discriminatòries.

En última instància, tot l’anterior té com a efecte que, els qui ja estaven en una situació històric-estructural de poder i autoritat, es mantinguin sempre aquí.

2. Amaga discursos d’odi

La falsa idea de la igualtat amaga una altra cosa: discursos d’odi (a vegades explícits, altres vegades subtils). En plantejar que “tot val”, aquesta falsa idea de la igualtat encobreix i justifica microrracismes, micromasclismes, supremacismes, autoritarismes, cuerdismes i capacitismes, discriminació per motius de sexe, gènere, color de pell, religió, origen ètnic, entre altres; i fins i tot l’extermini de poblacions senceres. Perquè, repeteixo, aquest “tots”, en realitat, no ens inclou a totes. Quan es defensa des de postures supremacistes que “no es pot discriminar per ideologia o nacionalitat”, en el fons, el que s’expressa és “no es pot posar límits als qui tenim més privilegis que altres persones, perquè no volem reconèixer-los, ni cedir-los, ni redistribuir-los cap a aquestes altres persones o poblacions menys privilegiades”. Així és com aquest “tot val”, en la falsa idea de la igualtat, es converteix en sinònim velat de supremacisme.

3. Genera una falsa idea de “horitzontalitat”

En l’activisme boig (o almenys en alguns -ara faré referència en concret al moviment associatiu en primera persona en el context espanyol, i més concretament en context català-) també s’ha colat aquesta falsa idea de la igualtat. S’arriba a pensar que pel simple fet que compartim experiències de sofriment psíquic i/o d’opressió davant el sistema de salut mental, estem en condicions d’igualtat, i llavors “tot” val. Hi ha persones boges que en assemblees “horitzontals” diuen que “si algú és racista, per alguna cosa serà”, o que “si algú és nazi, doncs està en el seu dret”. Sol ser la mateixa gent que diu, precisament, que “tot val” i que “no s’ha de discriminar a ningú per ideologia, religió o nacionalitat”.

La mateixa gent que qüestiona per què existeixen Grups de Suport Mutu no mixtos o només entre dones (que, segons el seu argument, “discriminen” als homes). La mateixa gent que no dóna suport a la campanya #RegularizacióJa, perquè aquest “tots”, del “tot val”, no ens inclou a les migrants ni a les sense papers; ni tan sols sent també persones boges. Potser als seus ulls blancs no ho som tant, perquè no som com elles. I, per tant, els nostres problemes de persones boges no-blanques no els afecten (encara que a nosaltres sí que ens han d’afectar els seus problemes de bojos blancs). De fet, en un extrem aparentment contrari, també s’arriba a dir: “immigrants com tu sí que volem, perquè defenses els nostres drets” (els dels bojos blancs).

Altres vegades, en intentar explicar per què el racisme i el feixisme no són una opinió, sinó una manera de discriminar i violentar, que és històrica i és estructural (està en les lleis, en els protocols, en el llenguatge, en les relacions interpersonals, etc.), que afecta històricament col·lectius en concret i/o per motius concrets, i que danya directament la nostra “salut mental”, se’ns qüestiona una vegada i una altra. És inevitable preguntar-se, amb la mateixa autoritat i emoció es qüestionaria el mateix argument a companys bojos blancs europeus o catalans de classe alta? Sorprèn veure que també es tracta de la mateixa gent que utilitza aquests mateixos arguments per a defensar-se del cuerdisme i de la psiquiatria; i que representa al col·lectiu boig i a les associacions en espais públics, en part gràcies als qui treballem, precisament, com a migrants, com sense papers, i com boges.

Per això, davant aquests paranys de la “igualtat” i de la “horitzontalitat”, el moviment boig no sols serà antifeixista. Serà antiracista, anticapitalista, anticapacitista, anticuerdista, anticolonialista, transfeminista, antiLGBTIexcluyent , antiedatista, antisexista… o no serà.

Grecia Guzmán Martínez


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top