X

Preguntes que em faig sobre la societat i la meva salut mental

Il·lustració © Montse Gasol

No recordo haver estat mai tan a prop de sentir-me feliç com en aquests mesos en que hem hagut de viure confinats. Feia molt de temps que la boira de la depressió no es dissipava prou com per a deixar-me veure el sol. No només deixar-me’l veure, sinó gaudir-ne, amarar-me de la seva llum i la seva escalfor. Aquests mesos em despertava contenta i tranquil·la, només de pensar que no havia d’anar enlloc, ni veure ningú, tret dels de casa. No recordo haver-me sentit així ni de petita. He recuperat aficions que feia anys que havia abandonat, he après coses noves, i m’he il·lusionat veient que la meva capacitat per fer-ho no estava del tot morta, com creia.

He tingut molt de temps per pensar, suposo que com tots. La introspecció no és nova per a mi, sent, com sóc, persona introvertida i propensa a donar-li voltes al cap. Això no sol portar res de bo, i tot aquell que pateix o hagi patit de depressió alguna vegada, estarà d’acord amb mi. Però les meves cavil·lacions, aquest cop, han anat per altres camins. La meva salut mental va millorar en apartar-me de la societat, i empitjora altre cop amb la tornada a la normalitat (aquesta tan esbombada nova normalitat), a la feina i al contacte social. La boira s’ha tornat a imposar al sol, i d’ella surten altre cop tots els monstres dels quals m’havia refugiat darrere les portes de casa, més assedegats de sang, més intolerants i més agressius que mai amb els que no pertanyen a la seva tribu.

Potser jo tinc els meus problemes, però em pregunto si no estarà pitjor la societat. No serà ella, la que ens fa emmalaltir amb les seves exigències, la seva competitivitat, les seves comparacions i les seves crítiques? No serà ella, la que ens demana el que no podem donar-li, la que ens jutja, ens classifica i ens col·loca on li sembla? O som nosaltres els que venem la nostra ànima per fer-nos un lloc en ella i pidolem la seva aprovació per no sentir-nos exclosos i etiquetats com a diferents? I és que la societat som tots: els que manen i els que obeeixen, els que manipulen i els que es deixen manipular, els que parlen i els que escolten, els que menteixen i els que es deixen enganyar, els que creuen una cosa i els que defensen el contrari, sense adonar-se que la seva veritat és tan insostenible i buida de contingut, o tan vàlida i digna de ser tinguda en compte com la de l’altre. No té més raó qui crida més fort, però el que ho fa sol imposar-se, estigui o no diagnosticat.

Parlo únicament per mi, és la meva reflexió personal. No sé si el preu que he pagat per ser un membre decent d’aquesta societat ha valgut la pena, perquè més que ser part d’ella em sento atrapada en ella. Confinada, vaig poder fugir de tot allò que la meva ment percep com a perillós, i la meva ansietat va disminuir. Tancada, em vaig sentir lliure, i allunyada de la gent, fora de perill, encara que també culpable perquè el meu benestar emocional hagués d’arribar en circumstàncies tan doloroses i difícils per a la majoria. En sóc molt conscient.

Però l’estat d’alarma va acabar, i va caldre tornar al carrer, a la feina i a les obligacions, amb un munt de restriccions afegides. Més controlats i vigilats. Menys lliures. Amb el retorn van tornar la por i l’ansietat, la sensació d’estar en perill. Els mecanismes mentals que em posen en tensió i m’activen tornen a estar en fase d’alerta màxima. Em sento, més que mai, amenaçada per un entorn hostil. Però no fujo ni m’enfronto. No tinc valor per fer ni una cosa ni l’altra.

L’única cosa que faig, el que sempre he fet, és sobreviure com puc, amagant-me i mirant de passar desapercebuda, perquè els que criden, imposen i avassallant, no es fixin en mi i em deixin tranquil·la.

No vull pertànyer a cap tribu, no vull més lligams que els dels sentiments sincers, i aquests no lliguen, no jutgen, no condicionen, no exigeixen ni manipulen. O sí?

Anna Traver


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top