X

Maternitat i Estigma

Il·lustració © Laia Arque

Sóc Mònica, tinc quaranta-tres anys i estic casada amb una altra dona. Quan tenia trenta-nou anys, al cap d’un any de casades es va despertar en mi un instint maternal molt intens. Tots els porus de la meva pell em demanaven i desitjaven ser mare. Fins i tot la por que anteriorment havia tingut de quedar-me embarassada i que el meu cos canviés a causa d’un trastorn de la conducta alimentària (TCA) va desaparèixer.

Jo vaig debutar amb una depressió major als tretze anys, vaig conviure amb un trastorn de la conducta alimentària (TCA) durant molts anys i més tard em van diagnosticar trastorn bipolar. Així i tot, vaig estudiar psicologia, vaig treballar durant anys fins que a causa de diversos episodis d’estrès relacionats amb el treball que em van provocar ansietat, depressió i atacs de pànic van fer que se’m concedís una incapacitat laboral.

Malgrat això, la meva vida està ocupada i plena en l’activisme en salut mental a ActivaMent i el teatre amateur en la cia. Brots de uTOpia barcelona.

No esperava tenir el suport del meu psiquiatre, i sincerament em va sorprendre gratament, de fet em va dir que era una de les grans satisfaccions del seu treball, poder ajudar dones a trastorn mental a poder ser mares i se’ns va derivar al servei perinatal de la Maternitat a Barcelona.

Les dificultats amb les quals em vaig trobar van ser unes altres, que podia haver esperat, però em van doldre molt com ser qüestionada constantment pel meu entorn, per si podia i havia de ser mare i per descomptat si era responsable ser-ho per tenir un trastorn mental. Sé que ningú va tenir maldat, però em van pressionar amb arguments com que suficient tenia amb el “meu” que com anava a cuidar d’un bebè, que tenia majors probabilitats de tenir depressió postpart, que no aguantaria les nits sense dormir i que en la meva situació dormir és fonamental.

Es dóna la característica que tant els pares de la meva parella com els meus no viuen a prop nostre per tant també seria difícil el seu suport. En definitiva, vam sofrir estigma, paternalisme, sobreprotecció i la no acceptació de la nostra decisió de voler ser mares.

En el meu cas a més sent fumadora evidentment havia de deixar de fumar i era un altre argument més per a dir que incrementaria el meu estrès “i això a tu ja sabem que no et va bé“.

Malgrat això vam seguir endavant, ens vam informar amb el psiquiatre la meva parella i jo. També es va donar la situació surrealista que el meu psiquiatre va haver de convèncer als meus pares en una visita concertada amb ells que ser mare amb problemes de salut mental era possible i fins i tot acostumem a preparar-nos més de diferents formes per la por a no fer-ho bé. També vam buscar referències en altres parelles de dones que havien estat mares quant a reproducció assistida, vam acudir a les visites del servei perinatal, ens vam llegir dos llibres, vam buscar informació per internet, etc.

Finalment, a mesura que vaig anar baixant la medicació (que prenia bastant per no dir molta) amb la pauta del meu psiquiatre vaig caure en una profunda depressió que va durar diversos mesos. També crec que el fet de prendre psicofàrmacs des dels tretze anys en el meu cas el procés de discontinuació va ser més complicat que en el cas d’altres dones que portin menys temps prenent-los perquè el meu cos i ment han desenvolupat una dependència major.

Malgrat tot podríem haver-ho intentat de nou al cap d’un temps, però crec que tot i el dolor que va suposar i pensar que no havia estat capaç de superar diguem la primera fase (la segona era la reproducció assistida) crec que la pressió social i per part de la meva família va pesar molt.

Jo estava en una situació de molta vulnerabilitat i no feia falta que ningú em digués: “T’ho vaig dir!” Podia veure-ho en les seves cares. Jo mateixa vaig dubtar de les meves capacitats com a possible mare, de si li estava fent una “putada” al possible bebè sent jo la seva mare. La meva parella treballa tot el dia fora de casa i llavors jo seria la principal cuidadora. En aquest moment de vulnerabilitat al meu cap va tenir més pes tot l’estigma, consells i reprovacions, totes les idees que no podria superar les nits en vetlla, una altra discontinuació de la medicació, etc.

Mirant cap endarrere no ho visc amb malestar perquè he fet un bon “dol” amb mi mateixa, la meva parella i la meva psicòloga. Però sento que és molt injust que una dona o una parella passi per aquest rebuig i dificultats per voler ser mare tenint trastorn mental. En aquest cas aplaudeixo al meu psiquiatre que em va donar suport des del primer moment que li ho vaig comunicar i em va animar a dur-lo a terme.

Sé que la meva família va intentar sobreprotegir-me amb tota la bona intenció, però fa anys que sóc adulta i prenc les meves decisions igual que convisc amb els meus problemes de salut mental i lluito pels drets de les persones amb trastorn mental. Les relacions i vincles afectius a vegades són complicades i ens fan dubtar de nosaltres mateixes quan aquesta sobreprotecció i paternalisme és present.

Jo no he estat mare, però en la mesura que pugui des de l’activisme en salut mental, en sensibilitzacions on s’explica la història de vida, explicaré la meva vivència sempre que tingui oportunitat per si serveix per a trencar l’estigma i els comportaments paternalistes que tant limiten o poden limitar com va ser el meu cas en un període de gran vulnerabilitat. I per si puc ser d’ajuda o reflex a altres dones que es trobin en casos similars.

Mònica Civill Quintana


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top