X

Llum engabiada

Il·lustració © Maria Valencia

L’any passat, el Congrés de Terapeutes Ocupacionals de Castella La Manxa en Salut Mental anunciava les seves jornades sota el lema: “Una teràpia ocupacional sense parets”. Una companya de la carrera de teràpia ocupacional em va convidar a donar una ponència que vaig anomenar: “El boig: un ésser sense parets“. L’oníric, soterrat, surrealista, impossible: foscor i llum en carn viva, l’inconscient nu, la qual cosa jeu dins de cada persona, però no es manifesta fora per consens social; atractiu i aversiu alhora, com tot el tabú, i prohibit per sobre de tot.

Hi ha un conte d’Hermann Hesse, “L’execució”, que narra la història d’algú que serà decapitat en la plaça del poble. Moments abans de morir, la multitud escup esperant impacient la seva decapitació, no deixen d’insultar hostilment a l’home. Algú contempla sorprès el lamentable espectacle per la crueltat apressant, i s’aproxima a un mestre que el presencia apesarat des del fons preguntant-li: “Quin delicte ha comès aquest home, que fins i tot a punt de morir la gent no és capaç de sentir compassió per ell?”. Al que el mestre contesta: “És un heretge”. Segur. Si hagués estat un assassí, qualsevol bandoler o un criminal la gent li hauria perdonat. Però a qui pensa, sent o actua d’una manera diferent a la resta, no se li perdona sota ningun concepte.

La celebració de l’Orgull Boig, des de la dècada dels ‘60 a Amèrica del Nord, oficial a Toronto des de 1993, esdevé ja a Espanya, al maig. En aquesta celebració es torna a reivindicar una lluita utòpica, com totes les lluites fins que es converteixen en drets. Una lluita per la llibertat. On acaba la llibertat? Jo penso que, si no causa dolor, la llibertat hauria de ser sempre legítima. És la mateixa consigna que té el ioga! Fins on no causi dolor és fins on es pot arribar. On estem, en veritat, sense treure ni posar ni forçar. Així de senzill i així de fotut.

A més a més, des de les persones que van aconseguir sobreviure, emancipar-se a llarg termini, a la psiquiatrizació en processos de crisis agudes, es denuncia la tortura en forma de contencions mecàniques i químiques contra la seva voluntat: forçar, violentar i excloure retraumatiza en moments molt delicats de necessitat d’afecte, estima i comprensió. A més, cap dins de l’espiral fer un esment especial als exacerbats interessos de la indústria farmacèutica, amén de la tendència general psiquiàtrica d’excedir en dosi per a curar-se en salut davant de casos divergents, que són tots o la majoria.

Tots els drets actuals s’han aconseguit a través del Moviment Internacional de Supervivents a la Psiquiatria (World Network of Users and Survivors of Psychiatry) que només amb el nom és fàcil imaginar ho difícil que és sortir del bucle. La WNUSP pressiona sobre l’ONU, la qual promulga declaracions per a preservar la dignitat i autonomia de les persones en procés de psiquiatrizació.

María Valencia


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top