X

De l’ansietat a l’atac de pànic: Un viatge a les profunditats de la foscor

Ilustración © Sofía Sampietro

.

És molt comú en les persones que patim depressió també tenir ansietat en algun moment (no totes, per descomptat, però sol passar). També hi ha persones que han patit ansietat sense tenir una depressió. La manera més visual que he trobat per a explicar el que em passa físicament quan sento ansietat és sentir un nus en el pit que m’oprimeix i m’estreny més o menys, segons tinc més o menys ansietat. Una vegada meditant vaig visualitzar aquest nus i vaig visualitzar que el desembolicava i aconseguia desfer-lo i va ser una experiència inexplicable perquè se’m en va anar l’ansietat momentàniament. Però no sempre és així de senzill.

La majoria de persones patim una mica de nerviosisme en uns certs moments de la nostra vida; per exemple, davant un examen o una entrevista de treball. El problema radica quan aquest nerviosisme es converteix en ansietat, que resulta invalidant, en el sentit que interfereix en la teva vida perquè és contínua. Llavors és una ansietat patològica. Els pensaments que acompanyen a l’ansietat són molt personals i varien de persona a persona, però sol ser comú el fet de creure que no podràs fer alguna cosa, que no pots fer front als problemes, a la vida, al món, etc. A mi l’ansietat m’ha invalidat molt, fins al punt de sentir tots aquests pensaments i també sentir molt, molt però que molt d’aclaparament en estar en espais plens de gent, per exemple, o en estar fora de casa, la qual cosa diríem que és una espècie d’agorafòbia (sense trivialitzar l’agorafòbia, que és quelcom més complex).

Aquesta ansietat normalment t’avisa que alguna cosa va malament en el teu interior. Treballar-ho amb la psicòloga era efectiu, però també lent, llavors el psiquiatre em receptava ansiolítics, psicofàrmacs per a combatre l’ansietat. Que crec que en algun moment eren gairebé necessaris i van complir el seu efecte. El problema és que crec que hi ha tractaments que han de donar-se per un temps limitat i normalment el que passa, almenys a mi, és que quan et recepten un psicofàrmac entra a formar part de la teva recepta electrònica de “malalts” crònics. El que podria ser una ajuda puntual, normalment passa a ser una medicació que se t’afegeix de manera crònica i després costa molt que te la retirin.

I un atac de pànic és l’estat màxim en el qual es manifesta l’ansietat. Com se sent? A vegades l’ansietat s’apodera de mi. Despietadament em deixa sense respiració. Les mans em tremolen. El cap em dóna voltes, la vista es torna borrosa, sento rigidesa en tot el meu cos, angoixa… Una sensació que una cosa dolenta passarà de manera immediata. Una pèrdua de control de la meva ment i el meu cos. L’ansietat m’invalida, m’intimida, té el poder de treure’m la llibertat.

Ja m’ha atrapat, ja em té entre les seves mans. Com si em lliguessin de peus i cap. Vull parlar, però no puc articular paraula. Ja em té captiva i perdo la veu. Més enllà dels meus pensaments surant en l’infinit.

Té aquest poder, aquest maleït poder per a decidir per mi. Té el poder d’anul·lar-me com a persona. Perquè mentre m’ha caçat deixo de ser jo per a surar en el no-res.

En definitiva, un conjunt de símptomes que fan patir. Una falta d’esperança eterna. Així és l’ansietat, un botxí que caça al vol totes les teves pors, i et talla les ales quan menys ho esperes. Però avui decideixo lluitar, costi el que costi, posar-me a l’altre costat del dolor, anticipar-me a ella i obstaculitzar-la, buscar ajuda, buscar aliats, buscar la manera de no perdre la dignitat…

Mònica Civill Quintana


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top