X

Així, clar que fan mal els deliris

Il·lustració © Marta Bassart

Primer dir: que és des de la meva experiència, és aquest relatar, el sentit i escrit a continuació…

Des de fa ja tres anys, estic dins de l’activisme en salut mental molt actiu i molt orgullós del que faig.

Dir també que tot el que faig ho faig pel meu germà, ho faig per tants que no ho van aconseguir.

Visc des de la il·lusió de canviar alguna cosa… de canviar aquest sistema que va en contra dels drets humans. I clar, no seria honest si no fes esment al món. Perquè podem canviar la nostra societat, els que vivim millor, els que no tenim necessitat del bàsic. Però hi ha llocs en els quals la salut mental està tan menyspreada i se sofreix tant, que és terrible a vegades escoltar notícies, i saber, i poder veure una mica del que ocorre en altres llocs d’aquest món tan desballestat, i tan salvatge amb els éssers humans.

Però hi ha llocs en els quals la salut mental està tan menyspreada i se sofreix tant, que és terrible a vegades escoltar notícies, i saber, i poder veure una cosa de la qual ocorre en altres llocs d’aquest món tan desballestat, i tan salvatge amb els éssers humans, com això que a Àfrica lliguin a un arbre a un ésser humà, terrible aquest món està desballestat.

Dir que com porto ja un temps ficat en la lluita pel canvi de tot aquest sistema, que a vegades l’única cosa que fa és desequilibrar més encara la vida i el continu intent de ser feliç. Perquè els professionals no són tots dolents, que també n’hi ha… siguem clars. Perquè no tots són de vocació, ni tots miren a l’ésser humà com un igual, com algú que camina com ells mateixos, amb la mateixa llum que apreciar, donar lloc igual a les persones, perquè tots tenim el mateix dret a ser feliços i què ens tractin per igual sense menysprear la vida, ni per color, ni per raça, ni per gènere, ni per res…

Perquè no és de bon ésser humà menysprear a l’altre i a altres camins.

Dir que sempre que estic en un grup de recuperació i empoderament, d’aquests grups en els quals som iguals i com a iguals compartim experiències, i ens recolzem facilitant la reflexió i l’autoconeixement.

Sabent el que un ha pogut aconseguir i això ho porten uns altres a la seva vida, (a la seva situació actual), i poden alliberar-se una mica i poder seguir i continuar amb el trastorn, que a vegades provoca tant de dolor i és tan invasiu en el dia a dia. Com dic: poder arribar a aquestes persones i des de la meva experiència, des de tot el que he patit en aquesta vida poder donar-los un sospir d’il·lusió, d’esperances, i que sempre sàpiguen que hi ha una porta oberta on creien que solament hi havia ciment, i solament estava la paret totalment segellada.

Bé aquestes són unes paraules des de l’experiència, des d’un camí des del propi sentir la vida, i a vegades els seus cops violents i agressius. Perquè per això la salut mental a vegades es desquicia, i a vegades l’ànima ens protegeix amb un escut d’energia, que el que fa és desorientar la ment perquè no noti tant de dolor en la vida.

Gràcies com dic, i aquí queden aquestes paraules, perquè el que les llegeixi sàpiga que la vida sempre pot tornar la seva ràbia, i donar sortida al turment i que torni a brillar l’ànima.

Miguel Ángel Pérez Salcedo


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top