X

Afortunadament, no sóc infeliç

Il·lustració © Rosa Rubio

El meu nom és Álex, tinc 44 anys i estic diagnosticat d’esquizofrènia des dels 28. Valoro molt l’actitud dels activistes davant les injustícies, però jo no podria practicar-la, si més no, en primera línia. Tinc una por atroç a parlar en públic. Hi ha els que donen discursos i els que escolten. Jo sóc d’aquests últims. Vinc llegint setmanalment, des de fa anys ja, el Bloc d’ActivaMent. És el meu petit contacte amb els i les que tenen una problemàtica similar a la meva. Moltes vegades m’he preguntat si jo seria capaç d’escriure, si tindria alguna cosa interessant per explicar. Finalment m’he decidit.

Quan em van diagnosticar el trastorn mental, vaig passar 21 dies ingressat en un hospital psiquiàtric. Era l’any 2004, i encara hi havia, almenys a Barcelona ciutat, un hospital dedicat exclusivament a rehabilitar a persones amb trastorn mental. Així que al recinte hi havia jardí, sala de cinema, sala de televisió, menjador, una sala d’estar gran, en definitiva, un lloc una mica més amigable que altres plantes psiquiàtriques en aquell moment.

Des del principi, fins i tot durant l’ingrés, el meu objectiu ha estat sempre fer coses i portar una vida normal. Recordo que, en un dels permisos de cap de setmana, vaig trucar a un amic que es casava a la setmana següent per demanar-li disculpes per no poder assistir al seu casament. Conservar els amics m’ha suposat un gran esforç. He tingut moltíssimes paranoies amb ells i ho he passat molt malament, però sempre he estat el primer a felicitar cada un en el seu aniversari, ja que l’alternativa era l’aïllament, i això és precisament del que vull fugir.

He treballat durant 9 anys com a funcionari de la Generalitat de Catalunya, fins que el meu trastorn mental m’ho ha permès, i gràcies a aquest esforç tinc les necessitats econòmiques cobertes.

Actualment, estic estudiant a la UNED. Fa vuit anys que estic amb el grau en matemàtiques. Tres, matriculat en Ciències ambientals, i aquest any m’he inscrit també en llengua i literatura espanyoles. Sempre se m’ha donat bé estudiar i, tot i que passo molt estrès amb els exàmens, en molts moments en gaudeixo. Es pot dir que ara és la meva feina, i sento satisfacció quan he aconseguit superar una assignatura, la satisfacció del deure complert.

Tot això ho puc fer gràcies a el suport incondicional dels meus pares, amb els quals convisc. També de les meves ties i de la meva germana.

Tinc paranoies cada dia, moltes d’elles recurrents des de fa més de deu anys. Un cop vaig anar d’urgències al meu centre de salut mental. Com que era estiu, el meu psiquiatre estava de vacances i em van passar amb un que hi havia de guàrdia. Em va dir que si a hores d’ara sabia diferenciar entre quan estava en crisi i quan no. És veritat. Hi ha dies que el trastorn mental s’apodera del meu ésser. En aquests moments no veig la sortida. M’agradaria donar un consell sobre com afrontar-lo, però no sóc capaç. Potser, el no fustigar-me i sentir-me culpable pels pensaments que em vénen aquests dies, i, un cop passada la desesperació, fer-me el propòsit de mirar cap endavant i seguir amb la meva vida.

En definitiva, no em considero una persona feliç, potser en alguns moments, però tampoc sóc infeliç, que ja és molt, si es mira la quantitat de gent que pateix en aquest món tan desigual en què ens ha tocat viure.

Álex Jurado


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top