X

Ningú es coneix millor que tu

Il·lustració © Laia Arque

Sóc una persona molt però que molt sensible, intensa, ratllada, mig obsessiva i tendent a muntar-se pel·lícules anticipant catàstrofes per tot arreu. Inquieta emocionalment però retardada en l’adaptació en aquesta societat. Amb molts somnis i amb molta apatia a coll, una mescla una miqueta incompatible. Poruga en extrem i desitjosa de no donar-li valor a l’opinió dels altres, però incapaç de fer-ho.

Hi ha gent que és reservada, que no treu el que li inquieta, que es tanca en banda… I em sorprèn! No entenc com poden viure així, perquè si jo ho fes estaria en el psiquiàtric permanentment. I ho admiro, perquè tant de bo pogués tenir coses només per a mi, però tinc la necessitat d’exterioritzar tot el que sento perquè si no exploto.

Ser tan transparent té coses bones però també dolentes, com tot en aquesta vida. Però la meva teoria és que si no expressem el que ens fa mal, ens destrueix per dins. Només que has d’anar amb compte amb qui et “despulles”.

Això ho sabem bé els que hem anat a demanar ajuda a l’hospital i hem acabat amb un diagnòstic de trastorn mental, privats de llibertat, medicats fins a les celles i apartats de la societat.

No dubto que hi hagi psiquiatres bons que volen el nostre bé, encara que no sé si és mala sort o la tònica general, però m’he trobat “professionals” que t’imposen tractaments sense importar el que sents, els efectes secundaris, ni com tot això influeixi en la teva vida. L’important és que no molestis. Viu, però sense molestar. És igual que no estiguis gaudint de la vida perquè et converteixen en un zombi, és igual que el que necessitis sigui compartir les teves vivències i tractar els teus problemes, és igual que siguis una persona amb sentiments desbordats… Pren-te les pastilles i calla!

I ni se t’ocorri mostrar disconformitat amb el diagnòstic o amb el tractament o proposar canvis perquè ells consideren que tu ets un malalt que no té ni idea de medicina (encara que portis més de deu anys fent-los cas, a ulls clucs, sense resultats positius). S’han de creure que la psiquiatria és una ciència exacta que no requereix de l’escolta activa ni de conèixer al pacient (la seva manera de ser, les seves vivències i circumstàncies), perquè segons ells tot depèn de la química. És increïble!

El meu cas és que em van donar una medicació per a deixar de fumar que em va provocar un brot i aquí la meva vida es va anar a la merda. Va començar la lluita contra depressions constants i recurrents, sobremedicació, efectes secundaris a mansalva, ingressos, incomprensió, estigma social i autoestigma… Anys experimentant amb mi, amb l’assaig i error, fins al punt que em van proposar operar-me el cervell (estimulació cerebral profunda). Arribats a aquest punt vaig dir prou! Prou de ser la bona pacient que confia en vosaltres a cegues!

Llavors vaig començar a confiar més en mi i menys en els altres. Vaig repassar tot el que m’havien donat durant anys i vaig demanar el tractament que jo considerava que millor em podia anar, i van accedir perquè van considerar que era just provar-lo abans d’operar. Vaig passar de 15 pastilles diàries a tres i Voilà! Després de deu anys d’infern puc dir: Benvinguda eutimia! (estabilitat emocional).

No és suficient amb ser autocrític, també cal ser crític amb els altres. Són metges no déus i es poden equivocar i considero que la psiquiatria, a Espanya i en gran part del món, s’equivoca i molt. Ells coneixen de medicina però tu et coneixes a tu mateix millor que ningú.

Ànim, força i salut!

Alba Urso


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top