X

L’estigma sanitari: La pública

Il·lustració © Jordi Serra

L’estigma sanitari per raó de salut mental és real i quotidià, no una percepció distorsionada ni un zel excessiu. Vaig tenir davant els meus ulls la prova que a la mútua privada em discriminaven per raó de salut mental, tal com jo detectava i em negaven. Per norma general prefereixo la pública, quan no em discriminen. En qualsevol cas, a la pràctica l’estigma sanitari és un problema greu a tot arreu.

Li vaig explicar al psicòleg del CSMA com s’havia confirmat l’estigma que pateixo a la mútua privada. En explicar-li l’escena que vaig viure, se li va escapar un somriure. Sabeu aquell somriure dels nens quan els enganxen fent una malifeta que saben perfectament que no han de fer? Aquell, precisament. Va continuar parlant i em va admetre que no hauria de ser així, però que al sistema de la sanitat pública qualsevol professional ho pot saber. Si em llegeix, i ho recorda, des d’aquí li he d’agrair l’honestedat d’aquell moment.

És d’aquesta manera com a mínim a la zona on visc jo, on els serveis sanitaris estan subcontractats. Però no crec que sigui diferent a altres llocs. El sistema informàtic, segons em va explicar, està mal concebut, i saben que no hauria de ser així. Quan algun professional obre una fitxa, li surt la visita anterior, encara que sigui de psiquiatria o psicologia, amb el professional que t’ha atès. O sigui que és així de senzill saber-ho, només els cal mirar la fitxa.

Si detectes discriminació, no estàs imaginant ni sospitant per no res. El més probable és que sigui així. Les nostres dades no són “tan” confidencials com ho haurien de ser ni com ens asseguren que ho són. Així de simple. A la consulta, el professional llegeix el nostre llenguatge no verbal, com fa qualsevol persona. Però oblida que també llegim el seu i que aquest de vegades és transparent, de forma involuntària. Sí, aquell to paternal que fa servir el teu metge quan et saluda, aquella poca importància que detectes que li dona al teu problema de salut aquella altra doctora… Tinc un diagnòstic, però viure això em fa més mal que la simptomatologia o els problemes quotidians de qualsevol persona, perquè no sóc tractada de problemes de salut física.

Quan m’he empipat visiblement pel tracte, he reforçat la idea que jo estava “malament”. Quan he canviat de metge perquè no m’agradava com era tractada, he passat a ser una pacient “complicada”. I si els acuso de discriminar-me, s’alteren i acabem parlant-nos mútuament des d’una postura defensiva. I, evidentment, no fer-hi res no ajuda.

He après, doncs, que mostrar signes d’alteració és perjudicial. Tant se val que tingui motius racionals i legítims. Únicament funciona la calma, un bon coneixement dels meus drets i no deixar-me espantar ni imposar res. No sempre ho aconsegueixo, perquè el dolor que em provoca, de vegades em desarma. Per a algunes situacions, em plantejo que m’acompanyi algú que sàpiga que no m’ho invento. Però, fredament, és lamentable que hagi de ser així. Ni sóc una criatura per haver de ser acompanyada, ni vaig al metge a perdre el temps. En realitat, em feia pànic anar al metge, perquè patia innecessàriament a causa d’aquest tracte. Hi anava com qui va al súper, amb la llista d’uns quants problemes de salut, per no haver de tornar-hi en una temporada llarga. M’han esbroncat per això. Si tan sols escoltessin per què no hi volia anar…

De manera que ara, quan em fan un tractament inútil perquè calli o em recepten placebo o un medicament absurd, demano explicacions i expresso el desacord i les meves preferències. Com més calmada em mostro, amb assertivitat i raons, més nerviós es posa qui no em tracta correctament, i m’acaben escoltant. Llavors visc tranquil·la, perquè sóc tractada com cal i em defenso sense alterar-me. Guanyo en salut.

Però és greu, en el fons. L’infradiagnòstic que patim com a col·lectiu posa en perill les nostres vides. No és casual que tinguem una esperança de vida menor. I no, no ho és “només” per la medicació o qualsevol “conducta de risc” que tinguem, com ara fumar o altres. És perquè som discriminades.

Martina Vergés


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top