X

Victòria!

Il·lustració © KrisGlobe

Anar a una comissaria i denunciar. Tot un èxit contra la por, el sentiment de culpa, la vergonya, l’horror sofert i el desig d’oblidar. Ho vaig aconseguir, vaig denunciar. Vaig pensar que mai ho aconseguiria. Tant me fa si arriba a judici o no, tant me fa que hagi prescrit, és una victòria sobre el meu abusador. És la meva victòria sobre el botxí. En aquest article intentaré narrar l’huracà d’emocions que ha suposat aquesta decisió.

Portava uns tres anys dient-me a mi mateixa que a l’any següent posaria la denúncia, que seria capaç, i cada any no trobava les forces suficients per fer-ho. Va arribar un moment en què vaig sentir la necessitat de fer-ho per protegir-me d’una possible denúncia per calúmnies, per dir públicament que un familiar, que a més vivia en el meu mateix carrer, hi havia abusat de mi durant anys, concretament dels cinc als dotze anys. De la meva casa a la seva, hi hauria uns quinze passos. El que per a algunes criatures resulta un avantatge el viure tan a prop d’uns familiars, per a mi va significar l’horror i la destrucció.

Recordo que la primera vegada que públicament vaig reconèixer haver patit abusos, em vaig posar a plorar. Em vaig sentir sobrepassada, tot i portar el discurs preparat i assajat. Les següents vegades ho vaig aconseguir, tenia clar que no volia seguir callada. He escrit sobre això i també he participat en xerrades on ho he explicat. En una de les xerrades vaig conèixer a Manuel Barbero de Mans Petites, i a ell li vaig demanar ajuda per posar la denúncia a comissaria.

La data escollida va caure en les festes de Nadal de forma premeditada, dies de escasses obligacions, dies de no fer res, dies per no haver de justificar absències. Un parell de setmanes prèvies a el dia triat vaig avisar a un parell de persones, vam crear un grup de Whatsapp i vam acordar que en cas de necessitar ajuda la demanaria directament. També vam acordar que faria servir el grup per explicar tot el que sentís, ja que això m’ajudaria a rebaixar la tensió interna.

La setmana anterior al dia triat vaig entrar en eufòria (beneïda eufòria, que en el meu cas sol aparèixer en els pitjors moments), i vaig fer àudios rient-me de que m’havia donat per apuntar-me a tres webs per trobar parella. És clar, és que de cop i volta em va entrar la imperiosa necessitat de tenir parella i em vaig apuntar a les que vaig trobar. Les vaig mantenir durant un parell de setmanes, ja que em servien per no pensar i després les vaig esborrar. I uns dies abans vaig començar a somatitzar físicament i si no fos perquè ja ho sé d’altres vegades, pensaria que pateixo d’algun tipus d’epilèpsia, ja que quan em desperto, a el cap d’un parell de minuts, començo a patir uns espasmes a la mà esquerra que duren fins que em llevo.

Arriba el dia, Manuel m’espera a la porta, parla amb la persona que hi ha al taulell de la comissaria. Hi ha un equip especialitzat en violència sexual i sempre hi ha algú d’aquest equip de guàrdia. Entro sola en una oficina, em tranquil·litza saber que el funcionari que m’ajudarà a posar la denúncia està especialitzat en el que implica el fet d’haver patit abusos. Em sento bé i sento que estic dient el que vull dir, en la denúncia també poso a la meva mare, tot i que el delicte comès per ella estigui sobresegut per estar morta (en parlaré en un altre article, m’ho prometo a mi mateixa). Després de dues hores, sento que aquella era la denúncia que feia anys que volia posar. Al sortir vaig a comprar-me alguna cosa per menjar. Emocionalment encara no he processat i estic neutra, vaig caminant pel carrer i començo a sentir-me rara, tinc la sensació que el meu pensament és lent. Ja ho havia previst i he agafat un taxi. Durant les hores següents sento un formigueig a les mans i tinc la sensació que en qualsevol moment em posaré a tremolar, és com si el meu cos volgués posar-se a tremolar i no acabés de fer-ho. Durant uns dies em sento cansada i amb ganes de plorar.

Després d’uns dies, de sobte, sento por que el meu abusador prengui algun tipus de represàlia contra mi. Torno a tenir por de les seves reaccions, torno a sentir la por que m’ha paralitzat durant anys. Però alguna cosa ha canviat, i és que no estic sola davant d’un abusador i la meva mare. El que m’ha permès fer aquest pas no només ha estat el procés que he portat durant aquests últims anys, sinó que el que ha estat més important és que sé que no estic sola davant d’això. Per molt que ho hagués processat, si m’hagués sentit sola, desemparada, com em sentia abans, no hagués pogut fer aquest pas per la por, por que vingui el teu abusador i et torni a fer mal. I jo sé que no estic sola, perquè no estic sola, això és el que m’ha ajudat a denunciar. Gràcies, família del cor.

Rosa García


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top