X

Ja n’hi ha prou de vulneració de drets!

Il·lustració © Marta Bassart

Sóc una persona amb un trastorn mental diagnosticat des de l’any 1998, però no voldria fer una llista ni repassar les meves crisis des de llavors, que han estat forces, més de les que voldria, sinó que m’agradaria centrar-me en l’última com a exemple de vulneració de drets i que, cal dir, ha estat la constant durant les meves recaigudes.

El dia vuit de març vaig anar a l’hospital de Granollers, al servei d’urgències, acompanyat de la Dolors i en Jordi, en constatar que la meva crisi era tan profunda que no podia restar a casa, essent un perill per mi mateix, no pas pels altres. Creia que anar-hi voluntàriament seria diferent. Que il·lús vaig ser! Només en arribar al box de psiquiatria d’urgències i escoltar les preguntes malintencionades dels dos psiquiatres que em van atendre vaig adonar-me que era el mateix de sempre. Algú s’ha fet mai la pregunta de per què el box d’urgències en salut mental de Granollers és com una petita sala de tortures? És petita, no, minúscula la sala on tens la sensació que t’interroguen, i el box també és una habitació petita amb una llitera. Crec que és un lloc horrorós per a tothom, però per la gent amb patiment psíquic encara més… Creieu que no hi ha recursos per donar la benvinguda a la gent que pateix? Doncs sembla difícil creure que es faci així, intencionadament.

Em van mig convèncer, mig obligar a passar la nit en observació, com no podia ser d’una altra manera. Em vaig quedar tot sol quan la resta de pacients de l’hospital poden quedar-se amb algun familiar, i el que explicaré ara ja no ho recordo tan bé. El que m’expliquen és que vaig trencar una càmera, cosa de la qual tinc un vague record, i també diuen que vaig agredir a un auxiliar, cosa de la qual no en tinc cap constància memorística. La qual cosa em fa pensar que se’m devia aplicar contenció química, allò en argot de carrer significa que et posen fins al cul de pastilles, sense saber què estàs prenent. Resultat, contenció mecànica fins al dia deu de març que vaig ingressar en planta. Si feu números, això són dos dies lligat a un llit sense poder fer ni les teves necessitats, per tant, pixant-te i cagant-te a sobre, literalment. Pels que no estigueu posats en el tema, només comentar que l’ONU diu que la contenció mecànica és tortura quan s’aplica per fins punitius, és a dir, com a càstig. Però no cal ser molt espavilat per entendre que lligar una persona a un llit durant dos dies no sembla gaire terapèutic. Després, fins al dia onze de març vaig estar aïllat sense poder rebre ni visites ni trucades, i a partir del dia catorze de març entra en escena la Covid-19 i ens confinen a l’habitació. El dia quinze de març ja podem sortir de l’habitació però amb trucades restringides i sense visites ni permisos, fins que els va semblar bé donar-me l’alta. Evidentment jo no estava recuperat i només gràcies al suport mutu abans, durant i després de la crisi m’he pogut anar recuperant. No us sonarà estrany parlar d’escoltar, entendre, estimar… ser al teu costat en tot moment. Per mi, això, entre altres coses boniques és el suport mutu. Però també ho és el fet de saber estar en els moments difícils. Dono les gràcies en especial a en Jordi i l’Ester per ser al meu costat en els moments bons i en els difícils, especialment.

Com us podeu imaginar vaig viure un autèntic infern, tot i tenir bastant experiència en ingressos hospitalaris. Fins quan haurem de suportar la tortura en centres hospitalaris? Només voldria amb aquestes ratlles invitar-vos a pensar com ens agradaria que ens atenguessin des dels serveis de salut mental.

Jo ho tinc clar: Prou vulneració de drets!

Toni Melé


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top