X

El confinament en solitud

Il·lustració © Francesc de Diego

Potser la meva manera de portar la vida actualment, condicionada pel problema de salut mental que va esfondrar tots els meus fonaments, ha fet que aquest període de confinament no em sigui dur, perquè he estat llarg temps tancat a casa. Visc sol des de fa ja més de deu anys.

El primer que em ve a la ment és que en realitat sempre hem estat confinats, confinats en aquest planeta i en el nostre cos, condicionats a les seves lleis de la naturalesa i tal. Per tant, un confinament més.

I quant a la solitud, mai hem estat solos. Si puc escriure en aquest ordinador, és perquè centenars de persones han estat pensant, dissenyant, en la mina traient els materials, fabricant, transportant i venent fins que va arribar a les meves mans. La de persones que treballen perquè no em falti la llum ni internet… No estem sols i un sempre està amb si mateix.

No podem abraçar-nos ni tenim contacto pell amb pell, però hi ha mitjans tecnològics que ens acosten.

Puc entendre l’avantatge que em proporciona la solitud, respecte a les persones que viuen el confinament en companyia; tinc el pis per a mi només, per tant, no hi ha frecs de convivència.

Però aquesta manca de convivència també porta amb si la manca de contacte humà, els acompanyats gaudeixen de proximitat, i jo de pau.

El desterrament social al qual se’m va empènyer pel problema de salut va fer que, aïllat, millorés una relació que encara quedava i l’única amb la qual podia comptar: la relació amb mi mateix.

I encara sort que hem après a portar-nos bé, entendre’s un mateix de vegades és difícil. Això no vol dir que no tingui les meves incongruències, tampoc cal fustigar-se.

El confinament pot ser l’oportunitat per a millorar aquesta relació, aprendre a escoltar-se, aprendre com el cos et parla (quan tens gana ja ho saps, però de vegades menges i no és perquè el teu cos vulgui menjar…).

Reconèixer com l’emoció et parla, abans d’augmentar-ne la potència i perdre les regnes, és important en l’autogestió.

Estar sol en aquests moments de confinament no em suposa esforç, ja que em recolzo en les tecnologies. Faig la meva vida, però sense sortir; si abans per a regar les meves relacions havia de desplaçar-me, ara puc fer-ho en l’escalf de casa meva.

Volia aprofitar per a agrair, que sempre és important, a totes les persones que han fet possible que aquest escrit arribi als teus ulls. Els meus pares que em van concebre, professors i mentors, tots els que van posar el seu gra de sorra en la meva reconstrucció, i gràcies a qui forma part ara de la meva vida.

Daniel López Casulleras


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top