X

El coronavirus i jo: Què em suposa la crisi actual

Fotografia © Alba Monfort

Molts de nosaltres ja estem acostumats a viure així, sense gairebé sortir de casa. Potser perquè algú pateix agorafòbia, o potser depressió, o potser perquè alguna medicació ens deixa molt tocats, etc. Inclús, molts de nosaltres hem estat tancats en psiquiàtrics sense poder trepitjar el carrer durant molts dies, inclús mesos, sense mòbil, amb visites molt restringides i amb contínues pràctiques que vulneren els drets humans (com per exemple les contencions mecàniques). I encara que es desaconsella per salut mental romandre a casa tancats, per molts de nosaltres això no és nou. Tot i que també és cert que per molts és una via directa a una crisi personal que juga en contra del seu benestar i de la seva salut.

Però el que sí que és nou és viure amb aquesta incertesa, aquesta falta de recursos tan brutal, aquesta inseguretat de no disposar de metges… Això, a mi personalment, em genera molta angoixa, i suposo que a la majoria també. A més a més, ens han allunyat de la nostra xarxa de suport, no només de la família i amics, sinó dels nostres psicòlegs, psiquiatres i associacions. Sí, molts fan la tasca en línia però no és el mateix, o almenys no per mi.

A part, sento molta pressió perquè no vull tenir un brot, no és bon moment, mai ho és, però ara menys, ja que la sanitat està saturada. Però clar, em preocupa molt la situació, em preocupa la meva família, em preocupa la gent que estimo i tinc por, por i angoixa, i tot això pot ser un detonant.

Però avui m’he despertat amb la intenció de fer un canvi de xip, estar tan espantada i amargar-me no em farà guanyar res, al revés. Tant de bo ho aconsegueixi perquè per mi no és fàcil, jo ja vivia preocupada i angoixada per tot abans, així que ara encara més, però he d’intentar controlar-me pel bé de la meva salut mental.

Per moments encara em costa creure tot el que està succeint. De fet, fa uns mesos estava contenta perquè la meva germana havia acabat el grau d’infermeria i havia decidit dedicar-se al món de la salut mental; i vaig pensar que el meu trastorn havia servit perquè ella trobés la seva vocació. Però, amb tot el que està passant, ja no m’agrada tant la idea.

Egoistament preferiria que es pogués quedar a casa i no corregués tant risc d’infectar-se. Com poden canviar les coses en tan poc temps, eh? Però bé, estic orgullosa d’ella, és una valenta que, tot i que jo li vaig dir mig de broma mig en serio que ho deixés, ella va decidir lluitar, amb tots els seus companys, per la nostra salut i pel bé de tots.

GRÀCIES A LA MEVA PETITA, A TOTS ELS SANITARIS I A TOTES LES PERSONES QUE S’ESTAN EXPOSANT PEL BÉ DE TOTS!

T’estimo amb bogeria tata, ets una gran persona i t’admiro. Ànims i molta força!

Alba Urso


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top