X

Com están Vostès? Bé! Però confinats

Il·lustració © Urco (Josep Durán)

Vaja quin risc, veritat?

Estem travessant un context històric excepcional.

Mai s’havia produït una alarma institucional igual. Al món desenvolupat i no tant, està tot ara mateix totalment desballestat. El clima social és un embull d’informació i d’absoluta derivació a pensar que aquesta pandèmia serà un abans i un després a nivell econòmic i social. Aquesta última repercussió és molt complicada en l’àmbit sociosanitari. Perquè en la salut mental possiblement pugui haver una corba ascendent en ansietat, brots inicials psicòtics i desordre en els trastorns de l’ànim. Per dir també que les pèrdues humanes i dols complicats per la seva falta d’acceptacions del: “Per què ha de ser així la vida?”. Seran més acusades les culpes i pena dels qui segueixin i seguim.

Jo en concret estic confinat a la meva casa. He anat a comprar articles de primera necessitat i estic protegint a la meva mare, amb la qual convisc. Sóc molt conscient que ella és població de risc extrem i poso tota l’obstinació perquè estigui fora de perill. La seva salut és molt delicada, perquè té diabetis i artritis reumatoide. Dues patologies de risc.

Vull dir que estic portant-ho bastant bé. També sóc totalment conscient que portem poc temps. Això que vivim ara mateix té pinta de ser més llarg en el temps que no només quinze dies.

Ara llegiu això que us dic a continuació: resistirem i donarem ales a l’amor, i serà aquesta lliçó un pas més en el bell d’unir-se i sonar com una mateixa cançó, tocada per l’instrument de la diversitat en la inclusió. Això que tots estem sentint: la por, la impotència, l’ansietat, que anirà creixent. Tot això de sentir sensacions d’alt risc i ser tremolor davant allò incert. Ho hem d’aplacar amb la paciència i l’humor, aquest ens ajudarà a portar millor i superar l’estat actual d’excepció, aquest amb el qual ens ha tocat bregar. També cal crear. Dibuixar, escriure, pintar o cantar en àudios i enviar-los als amics per a riure una estona. Tot és poc per a sortir victoriosos del tancament. I només serà una cosa passatgera, crec en això amb totes les meves ganes. Per això, si estàs passant-ho malament per no notar llibertat, fes un pensament de solidaritat. Només units es frenarà aquest virus i el seu mantell de fatalitat. Sigues algú que estigui orgullós del que va fer quan recordem allò viscut. Crida per la ràbia si has de fer-ho. Així m’ho va aconsellar una vegada un psicòleg. Em va dir que cridés cap endins quan tingués desesperació, i la veritat és que en el seu moment em va funcionar. Cridava al meu interior amb la meva veu interna. No cregueu que no allibera, perquè és una manera de ser lliure. Perquè, encara que no ho sembla, calma l’ànima o així jo ho vaig aconseguir.

Bé una abraçada a tots, i sigueu pacients i doneu-vos la vida amb responsabilitat a uns altres.

Miguel Ángel Pérez Salcedo


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top