X

Dona i patiment psicològic. Lliures i combatives

Il·lustració © Laia Arque

Va començar quan jo tenia uns dinou anys, estava a l’aula de psicopatologia clínica aprenent els criteris diagnòstics del TOC i vaig concloure que aquell patiment tan bèstia que jo tenia, es deia TOC. I el detonant, havia estat una imatge vista per la xarxa, quan començàvem a tenir internet a les cases.

La imatge que vaig veure per internet, una dona patint violència sexual extrema i convertida en un objecte/producte de consum provocant reaccions de sorpresa i rialles grotesques, a mi em va causar un terror immediat. Allà va començar tot. Un infern de terror que jo començaria a viure dins meu, causat per un pensament recurrent i cruel, en forma d’imatge i preguntes incessants sense cap resposta satisfactòria.

Ja de molt nena, vaig veure una pel·lícula on es reproduïa la violació a una joveneta amb discapacitat intel·lectual. Aquelles imatges em van causar una activació emocional de pànic i dolor.

Tots aquells fotogrames d’imatges de violència, que patien dones oprimides per alguna de les seves condicions, i destinades a ocupar part de l’oci de les persones, van ser claus en el meu patiment.

Amb vint-i-nou anys, decidida a ser mare aviat, vaig tancar l’etapa de la “joventut sense fills”, anant amb parella i amics de viatge a l’Àsia. Uns mesos més tard de la tornada d’aquella experiència tan plena, em vaig quedar embarassada.

Tot fantàstic fins als tres mesos d’embaràs que les coses es van girar i van agafar un altre cop aquell rumb que ja havia passat, i que tant m’aterria.

Aleshores jo estava a casa tan tranquil·la llegint un llibre per fer un treball final, i els meus ulls es van quedar clavats en una paraula del text. Vaig transformar la paraula en una història plena de sentit, de sentit interrogatiu; història que anunciava un següent cop del TOC. Vaig tornar a estar enfangada fins dalt, enmig d’aquell suplici, tant com mai ho havia estat.

Vaig viure un embaràs doble. El desitjat i l’intrusiu. Dins meu es desenvolupava i creixia el que es convertiria en una nena meravellosa, llavors un fetus que jo cuidava tant com podia. Li donava escalfor amb les mans i paraules tendres i amoroses. Però dins meu també habitava, em maltractava i em destruïa, el TOC.

Dins meu, un ser desitjat, i també a dins, uns pensaments que no paraven (també els somiava) de torturar-me. El meu pensament era el propi botxí. “No li facis cas”, “no te l’escoltis”, em deien. Però tenia un missatge tan potent que repetia les vint-i-quatre hores del dia, que em resultava impossible passar-lo per alt, no era capaç de posar-lo al seu lloc. El pensament em deia i em preguntava sempre el mateix, d’infinites maneres però sempre sobre el mateix. I jo, esclava d’ell, només podia obeir, intentant contestar compulsivament les seves preguntes malintencionades i perverses.

Com podia harmonitzar el meu embaràs? Sentia que havia de donar pau a la petita, però el meu cap no parava de pensar, hi havia una guerra dins meu.

I van transcórrer els nou mesos i vaig parir la filla desitjada. Bonica, cabelluda i plena, la vàrem començar a cuidar, fora del meu cos enverinat. Però l’altre, el pensament que no pariria, continuava creixent ambiciós i destructiu.

I el malson del TOC continuà durant onze mesos més. Vaig continuar negant-me a prendre medicació per poder donar el pit a la meva filla. Un últim instant de pit, de nit i al balcó, de comiat d’aquells moments tan especials, amb llàgrimes silencioses de tristesa i d’impotència per haver de claudicar un cop més.

Després de posar fi al pit, vaig iniciar el procés de la medicació. Diferents tipus, diferents combinacions, un any i mig més per trobar la que em funcionava bé. Continuava el patiment.

Finalment, el meu organisme va respondre adequadament a les drogues i, tot i els seus efectes secundaris, a poc a poc els pensaments obsessius van anar desapareixent i la meva gestió compulsiva d’aquests, també.

La música, l’amor, el respecte, l’acceptació i l’afecte de les persones del meu entorn més íntim i proper van esdevenir aspectes claus en la meva recuperació.

De tot això, ja fa aproximadament vuit anys i em trobo la mar de bé.

Sóc dona i mare, treballo com a psicòloga i he viscut amb estats de patiment psicològic i, fins al dia d’avui, me n’he sortit de tots. I amb les barreres que ens imposa un model patriarcal per ser dones i tenir problemes de patiment psicològic.

Lliures i combatives.

Laia Oliva


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top