X

L’estigma sanitari: La privada

Fotografia © Elena Figoli

L’estigma sanitari per raó de salut mental és real i quotidià, no una percepció distorsionada ni un zel excessiu. Vaig tenir-ne la prova a la mútua privada i el psicòleg em va confirmar que també passa a la pública (menciono que m’ho va dir ell, que algú encara es pensarà que són “imaginacions” meves…). Avui sé amb certesa total que quan detecto discriminació, ho faig notar i se’m diu que no en sabien res, m’estan mentint (o que no volen saber que aquella conducta és discriminatòria). Es creu, erròniament, que amb aquesta informació t’ajuden. No només no és així, sinó que aconsegueixen que els mentim. Jo ho faré a partir d’ara.

Vaig anar a la consulta dental de la meva mútua privada. Jo era al seient, amb el pitet de paper, i tenia davant meu la pantalla tàctil que fan servir. La higienista i la dentista parlaven darrere meu i anaven accedint a la història, a l’ordinador de l’altra banda de la consulta. Tot allò que feien ho veia a la pantalla tàctil que tenia davant meu. Llavors, a la pantalla, vaig veure que a la dreta de l’entrada principal hi havia un llistat titulat Alertes, en vermell. A sota hi constaven alguns problemes de salut que tinc. I, sí, ho heu encertat, el meu diagnòstic de trastorn mental. El meu diagnòstic, doncs, és el primer que veuen quan obren la meva fitxa.

Me’n vaig queixar i em van dir que hi sortia perquè jo en vaig informar quan em vaig donar d’alta a la mútua. No és veritat. Vaig amagar deliberadament el diagnòstic als papers d’alta per a ser tractada sense estigma, no com a la pública, per això no puc dir el nom de la mútua. També que era per la medicació, i ja no vaig callar, encara no m’havien posat un xuclador de saliva d’aquells a la boca. Això sí, vaig parlar en tot moment amb un somriure. El fet de tenir un diagnòstic no indica si prenc medicació o no, ni quina. Poden preguntar-m’ho i a la història psiquiàtrica no hi pot accedir la resta de professionals de la salut, precisament per evitar ser discriminada. La llei i la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, que forma part del corpus legal a Espanya, em protegeix d’aquest abús sobre la privacitat de les meves dades de salut mental, perquè aquestes són més confidencials encara que la resta de la història clínica. Quan vaig mencionar que era perfectament denunciable, i mentre la dentista encara defensava el suposat dret que tenien de saber-ho, va venir la higienista nerviosíssima i ho va esborrar de la fitxa dental.

Estic en una mútua per anar-hi quan algun tema físic em preocupa i per evitar el tracte discriminatori quan veig que em maregen i que no aconseguiré el tractament que necessito a la pública. I a la privada feia un temps que sovint em trobava que per un problema de salut estrictament físic (i real) em deien que em tranquil·litzés, que no tenia res, no em feien proves, bufaven amb resignació, em feien tractaments ridículs o em receptaven placebo. Tenia la mosca al nas. Tan sols feia un parell de setmanes que havia demanat per psiquiatria a la mútua, per actualitzar la medicació que prenc. Havia demanat hora una vegada feia molts anys, per sol·licitar un parell de sessions de psicoteràpia extra que necessitava en aquell moment. Aquesta vegada, vaig preguntar directament si el meu diagnòstic era disponible per als altres metges i la doctora em va assegurar que ningú més que psiquiatria tenia accés al diagnòstic o la medicació.

Quan li vaig explicar al meu psicòleg del CSMA, es va posar a riure i em va confessar que també ho saben a la pública. Tot i que, de sempre, quan protestava pel tracte, m’han dit que eren imaginacions meves; el fet és que ho saben que tenim un diagnòstic i no només ens discriminen, sinó que si ho detectem i demanem un tracte més adequat, ens menteixen a la cara. En el proper article us explicaré com ho saben a la pública, perquè funciona una mica diferent.

Respecte a la mútua, o aquesta informació depèn directament de psiquiatria o algun metge que em va preguntar per la medicació que prenia va apuntar el meu diagnòstic. En qualsevol cas, no és ètic fer-ho, perquè provoca discriminació i dolor.

Si com a professional sanitari ocultes que ho saps per no ser acusat de discriminar-me, quan resulta evident, jo t’acabaré ocultant el meu diagnòstic i quina medicació em prenc. A aquestes alçades de la pel·lícula ja sé quins nous medicaments són incompatibles amb els que ja em donen.

Martina Vergés


Deixa el teu comentari

Leave a reply

Back to Top